L’anomenat gir afectiu, sorgit a meitat dels 90 (Clough i Halley, 2007) atorga un paper central a la noció d’afecte –en el sentit de Spinoza i Deleuze- per a la vida social i cultural, és a dir, afecte com a força i intensitat que flueix entre cossos que fa que d’una manera o altra se sentin afectats i que tinguin la capacitat d’afectar. Amb això hom s’interessa també per superar les limitacions d’una comprensió excessivament racionalitzada de l’acció humana (Leys, 2011: 436), al capdavall, els afectes ordinaris poden ser més convincents que les ideologies (Stewart, 2007: 3). Amb el gir afectiu es malda també per superar dicotomies com social/natural, ment/cos, cognitiu/afectiu, agència/estructura, etc. (Blackman i Venn, 2010: 7; Lutz i White, 1986: 406–409). Atorgar la deguda importància a la dimensió afectiva ajuda a superar aquella concepció tradicional del subjecte que l’entén com una mena d’entitat mental preexistent que organitza la seva experiència del món (Simpson, 2015: 1).
Un dels objectius del gir afectiu és considerar el cos en la seva materialitat, un aspecte absent en les línies teòriques precedents que el limitaven a l’àmbit de les significacions, els discursos i les construccions socials (Papoulias i Callard, 2010: 34). Des de la perspectiva de l’embodiment cal retenir que els afectes són viscerals i somàtics, i que el cos sent afectes abans del seu processament conscient. Això també ens fa pensar en el gran potencial transformador que posseeix el fet de tenir en compte la cognició no conscient per al coneixement de l’ésser humà, quelcom que les humanitats encara no han arribat a copsar (Hayles, 2017: 3) i que constitueix, per tant, una assignatura pendent per a l’antropologia. Els afectes –entesos com a intensitats transpersonals o prepersonals (Anderson, 2009: 78)– es generen en l’estrat inferior de la consciència (Barnett, 2008: 188) per intra-acció i emergència, dins de l’assemblatge propi d’un moment concret. Això no vol dir, però, que no estiguin també culturalment condicionats (White i de Antoni, 2025).
L’àmbit de les emocions ja fa temps que interessa a l’antropologia, però allò que és nou dins de les teories dels afectes és aprendre a discernir entre afecte i emoció, anar més enllà de les dinàmiques discursives de l’emoció per fixar l’atenció en aquelles sensacions que no encaixen exactament en les categories de les emocions. Mentre que tradicionalment s’entén l’emoció com preponderantment lligada a l’individu i com a quelcom intrasubjectiu (Richard i Rudnyckyj, 2009: 61), l’afecte és intersubjectiu, sempre en circulació entre cossos. Potser l’exemple més paradigmàtic d’aquesta circulació d’afectes és el de les atmosferes que emergeixen precisament a partir de la interacció afectiva d’una multiplicitat de cossos (Riedel, 2020: 4). Les atmosferes són allò que fa que ens sentim d’una determinada manera en un lloc concret (Böhme, 2017), i es tracta d’una experiència que es produeix entre materialitats humanes i no humanes.
Aquestes orientacions teòriques apunten a la necessitat de l’antropologia per superar les limitacions de símbols i representacions, discurs i llenguatge (de Antoni, 2019). Explorar els afectes implica, per tant, endinsar-se en el pensament no-representacional que pretén anar més enllà de la dimensió cognitiva i reflexiva atorgant la deguda importància a la dimensió afectiva de les nostres accions (Vannini, 2015: 2). Les coses ens interessen pel que fan més que no pas pel que signifiquen.
De fet, es pot entendre afecte en termes d’agència i, atès que tota mena de relació implica la vehiculació d’afectes, qualsevol tipus de cos sigui humà o no humà, orgànic o inorgànic constitueix un ens agencial, talment com postula la teoria de l’Actor-Xarxa de Bruno Latour (Fox i Alldred, 2016: 18). Un afecte implica un canvi d’estat d’un ens i les seves capacitats, i per tant un becoming (Deleuze i Guattari, 1988: 256). Per això s’afirma que el concepte de becoming és central en la lògica dels afectes (Dewsbury, 2009: 22) .
Són molts els àmbits d’interès de l’antropologia en els quals, la càrrega teòrica del gir afectiu s’ha mostrat efectiva: el cos (Blackman i Venn, 2010, Blackman, 2012), la sexualitat (Paasonen, 2011; Angerer, Grindell i Clough, 2014), les relacions de gènere (Pons Rabasa, 2019), la política (Ahmed, 2004; Slaby i von Scheve, 2012; Thompson i Hoggett, 2012; Enguix i Pichel-Vázquez; Martí, 2020), les experiències religioses (Schaefer, 2015; Fer, 2018; Ural i Burchardt, 2024), les pràctiques musicals (Thompson i Biddle, 2013; Hofman, 2015), els estudis inter-espècies (Latimer i Miele, 2013; Chao, 2022), els objectes (Herrmann, 2015), les atmosferes (Anderson, 2014; Fregonese, 2017)…
L’objectiu d’aquest simposi és, doncs, oferir un espai de debat en el qual es presentin tant aproximacions teòriques al voltant dels afectes, com exemples de casos concrets etnogràfics on es capti la seva força i realitat.