29. Pensar i encarnar els desitjos des de l’antropologia: relacions, contradiccions i utopies.

El desig ha trigat a trobar un lloc legítim als espais acadèmics. Als programes d’estudi o als congressos científics, el desig ha estat rarament objecte d’un anàlisi profund. Per ell s’ha interessat abans el psicoanàlisi que l’antropologia. Les innovadores teories de Freud, que sostenien que el desig humà no té altre límit que aquell que la cultura aconsegueix imposar-li, i que per tant mai no podrà ser completament acomplert (1992 [1921]), van generar, en efecte, un impacte immediat als estudis psicològics i filosòfics. Tanmateix, poques persones han reflexionat sobre com la disciplina de l’antropologia pot endinsar-se en aquest territori inexplorat del desig, ni sobre com les eines i enfocaments etnogràfics poden contribuir a la seva comprensió.

Des de l’altre costat de l’Atlàntic, Rodrigo Parrini ha estat un dels primers antropòlegs en dedicar-se a traçar el camí cap a una antropologia del desig. El seu llibre Deseografías. Una antropología del deseo (2018), inaugura un nou conjunt de preguntes i enfocaments a l’hora de reflexionar al seu voltant i sobre les seves relacions amb la tasca etnogràfica. Posant de manifest que el desig “es troba entre els subjectes abans que en ells mateixos” (2018: 21), l’autor ens indica un camí per accedir a un pensament antropològic del desig, entenent-lo com “la trama que es teixeix entre gestos i paraules, entre discursos i pràctiques, entre institucions i subjectes” (2018: 26). Aquest enfocament ens convida a reflexionar sobre com, a l’etnografia, és possible reconèixer i analitzar aquestes pràctiques desitjants que, sovint, passen desapercebudes, però que constitueixen una part fonamental de les relacions socials i, per tant, del treball de camp.

La filòsofa feminista Amia Srinivasan, en la seva obra El derecho al sexo. Feminismo en el siglo XXI (2022), estén les reflexions sobre el desig i planteja una pregunta central: és possible traçar una ètica del desig? Només a través d’aquest qüestionament, suggereix l’autora, podrem comprendre i escollir formes de desitjar alternatives i més inclusives. És aquí on el paradigma de la interseccionalitat cobra rellevància, ja que ens permet identificar els privilegis entrellaçats amb els subjectes desitjants, proporcionant una eina crítica per desentranyar com els sistemes d’opressió modelen les nostres formes de desitjar i les dels altres. Aquest procés de reconfiguració del desig es connecta estretament amb el que proposen Deleuze i Guattari, que afirmen que “el desig no «vol» la revolució, és revolucionari per si mateix, i d’una manera involuntària al voler el que vol” (1985 [1972]: 122). Per a aquests autors, la sublevació no és restringir-se a un simple “desig de”, sinó que, per la seva pròpia naturalesa, transcendeix i desborda constantment els límits imposats per les estructures socials. Aquest desbordament continu és el que el converteix en un agent revolucionari.

Els desitjos, doncs, més que substantius, són accions que es construeixen i es recreen en la interacció de pràctiques narratives, discursives i corporals. Es presenten com un procés performatiu, canviant i múltiple que trenca les fronteres entre allò íntim i individual, amb allò que pertany a l’àmbit col·lectiu i extern. Com ens assenyala Foucault, els desitjos no han de ser considerats com a entitats biològiques o impulsos preexistents, sinó com a configuracions que emergeixen al llarg de pràctiques socials determinades històricament (2000 [1976]).

A partir d’aquestes qüestions, el panel té la intenció de crear un espai de debat que s’estengui més enllà de l’anàlisi del desig relacionat amb el sistema sexe-gènere, per entrar en “allò que roman sempre impensat en el cor del pensament” (Foucault, 2008: 364). Com es vincula el nostre desig amb el de l’altre? Com els subjectes reprodueixen o responen al control del desig i a la seva censura? Quant espai té l’agència en la construcció personal i col·lectiva del desig? Com els cossos es fan recipients i (re)productors de contradiccions i (in)submissions i què és el que poden o no poden desitjar? Convidem a totes les persones interessades a presentar les seves propostes a aquest simposi, el qual està centrat principalment en tres línies:

1) Una primera línia vertebradora és la del desig com a força relacional, com a experiència fenomenològica que es basa en la reciprocitat. Partim de la necessitat d’explorar el desig com a dispositiu que modela la quotidianitat i la subjectivitat. Es volen recollir contribucions en aquest eix que s’interroguin sobre els límits de la llibertat personal i col·lectiva dins del desig, sobre les marques visibles i invisibles que genera el desitjar, sobre el diàleg o el silenci que s’instaura entre els subjectes desitjants. Alhora, també es volen recollir propostes que explorin com, en els terrenys de l’etnografia, els desitjos de la persona que investiga nodreixen o obstaculitzen la seva pròpia tasca en el camp.

2) Una segona línia és la del desig com a dispositiu generador de contradiccions i conflictes. Així, des d’aquest eix, es volen recollir propostes que s’interessin particularment per la dialèctica entre el control del desig vs la recodificació del
mateix, en la contínua recerca d’una negociació entre desig imposat i desig reinventat. En aquest sentit, l’objectiu és reflexionar sobre com les realitats socials estan contínuament caracteritzades per una lluita entre un desig atrapat en marcs i trames normatives estrictes, d’una banda, i un desig subversiu i emancipador que estableix el seu propi modus operandi, desafia les regles imposades i obre línies de fuga, de l’altra.

3) L’última línia del panel és la del desig com a utopia, com una manera d’estar al món, com una manera de crear vincles i imaginar formes de vida. Es qüestiona particularment per la urgència de viure, investigar i militar pràctiques que desnaturalitzin les desigualtats socials. Des d’un enfocament interseccional, es convida a enviar comunicacions que vulguin comprendre com les categories de gènere, raça i classe entren en joc a l’hora de pensar i encarnar processos d’autodeterminació i agència en diferents àmbits i escenaris.