En l’explicació del concepte de camp com a eina metodològica, Bourdieu (2019) (2022), proposa pensar la construcció del camp com una relació entre posicions situades històricament en un temps i un espai concrets. Tals posicions atorguen possibilitats i potencialitats als actors que les ocupen al mateix temps que són determinades pels mateixos, i per altres posicions. L’anàlisi d’aquesta relació entre context històric, es posicions i els seus ocupants ens permet comprendre com s’estructuren els camps, les relacions entre camps i les possibilitats d’agenciament i discrecionalitat dels seus ocupants (Bourdieu, 2022).
Entenem que la intervenció social és un conjunt d’accions i discursos vinculats a una estructura social i institucional que defineix objectes i subjectes d’intervenció públics en relació a modes de vida i les seves relacions amb les formes de poder existents. Les possibilitats crítiques de l’etnografia en la micropolítica d’aquest camp de la intervenció social permeten reconstruir i conèixer aquests processos d’universalització públics que doten d’agència performativa als propis agents de la intervenció social (Lipsky, 1999) (Bourdieu, 2014). Així, com exposen Dubois (2018) o Perelmiter (2012), les situacions quotidianes sorgides en l’experiència dintre d’un centre de menors, les interaccions en una oficina de serveis socials, o les accions d’una assemblea d’activistes per l’habitatge esdevenen elements d’interès per l’investigador de l’Acció Pública i l’Estat, doncs són espais clau per estudiar com l’Estat es comunica i com materialitza les seves estructures i disputes internes (Bourdieu, 1993) (Bourdieu & Wacquant, 1999).
Estudiar aquests espais i les seves estructures comunes ens pot permetre millor com es constitueix el camp de la intervenció social més enllà del de mercat de serveis “socials” associats a perfils professionals i “àmbits d’intervenció” (Bermudez, 2012). També ens ajuda a analitzar com les polítiques públiques s’actualitzen a través de tensions en el camp (o metacamp) de l’Estat en relació amb el camp econòmic o el camp polític (Bourdieu, 1993) (Dubois, 2014) (Laval & Dardot, 2013). Com es representen i interioritzen els escenaris de la intervenció social (Molina, 1997), i quines escletxes crítiques troben els seus agents en l’anàlisi de la seva posició concreta (Torres Quintero & Granados García, 2023) que desbordin, superin i subverteixin les condicions que els són donades (Dubois, 2024).
L’organització d’aquesta taula sorgeix d’una inquietud per a pensar coralment, i des d’una perspectiva antropològica i situada en l’acció i la praxi, les professions i institucions del treball social estretament vinculades al que se’ns presenta com la densa nebulosa de l’Estat; una proposta que recull una de les línies d’estudi del grup de treball de l’ICA en Antropologia de l’Estat i l’Acció Pública. L’Estat i la política pública, en les seves múltiples formes, expressions, i instanciacions particulars, són (re)produïts i, alhora, contribueixen a la (re)producció d’aspectes diversos de la realitat social (Shore, 2010). Per aquest motiu considerem de rellevant importància constituir objectes d’estudi que responguin a la indagació en les formes en què l’Estat s’encarna, es (re)produeix, esdevé, s’objectiva i fins i tot cristal·litza en (i a través de) pràctiques quotidianes dels agents de l’Estat, en les seves diferents escales i instàncies; des de la local fins a la global, passant per les organitzacions paraestatals (Sharma & Gupta, 2006) (Ferguson & Gupta, 2002).
La línia d’estudi que estem constituint al voltant de la intervenció social, i sobretot centrada en l’acció educativa, s’articula principalment (però no només) en les pràctiques quotidianes dels agents de l’Estat en el camp. Els encàrrecs, recursos, pràctiques, estructures, institucions i discursivitats d’un àmbit que defineix, i és definit, per la relació per processos d’institucionalització de categories contingudes en el terme “exclusió”. El qual refereix a processos de constricció i instrumentalització de certes formes de vida definides com a problemàtiques (Wacquant, 2011) (Moreno Camacho & Molina Valencia, 2018). Tals processos legitimen a les institucions, públiques i privades, que els gestionen i reprodueixen (Donzelot, 2007) (Karsz, 2004).
Tanmateix, aquesta relació de (re)producció de realitats estructurants i estructurades s’articula en l’acció quotidiana dels agents d’aquestes institucions i dispositius de governamentalitat (Foucault, 1999). Per tant, és també en la reflexivitat i capacitat crítica on podem iniciar un plegament crític en el camp de la intervenció social. Assenyalem així les potencialitats de la crítica empíricament fonamentada de cara a la comprensió de les relacions de poder que intervenen projectades des d’institucions polítiques, econòmiques i religioses (Shore, 2010) (Bourdieu, 1993, 2019) (Abelès, 1992) sobre les accions concretes dels agents del camp.
Convidem a la presentació de recerques realitzades o en curs, empíricament fonamentades i centrades principalment en l’anàlisi de posicions professionals dintre camp de la intervenció social i els seus condicionants, límits i potencialitats (Núñez, 2011). Amb especial interès pels abordatges etnogràfics que plasmin el garbuix de relacions i pràctiques, agents i institucions, que constitueixen i vertebren l’Estat (Perelmiter, 2012). Convidem als professionals del camp, agents i investigadors a obrir espais de crítica contemporània des de les preguntes envers la realitat històrica que s’experimenta en “l’ara” i la “urgència” en les quals ens veiem inserts quan pensem en la intervenció social (Foucault, 2009) (Agamben, 2008).