Els museus etnogràfics i rurals es troben en una conjuntura crítica, on el seu paper històric en la configuració de les narratives culturals està en escrutini. Percebuts tradicionalment com a repositoris de cultura tangible, s’enfronten actualment a desafiaments globals urgents com l’homogeneïtzació cultural, el turisme excessiu i els llegats perdurables del colonialisme. Com a centres de coneixement que representen múltiples veus, se’ls demana cada vegada més que naveguin per debats sobre la restitució, la recerca de la procedència i el sentit de les col·leccions, la curadoria col·laborativa o el canvi i la complexitat social. El panorama canviant de l’ètica museística requereix un punt d’inflexió en les metodologies, passant d’interpretacions estàtiques de la cultura a marcs dinàmics que prioritzin el compromís amb les diverses comunitats.
L’objectiu del simposi és investigar com els museus etnogràfics i rurals responen als desafiaments actuals. En explorar com dissenyen les seves pràctiques curatorials, s’involucren en les comunitats locals i plantegen les seves col·leccions històriques es fomentarà una plataforma crítica per a discutir processos de reenquadrament museològic que abastin assumptes crucials com la descolonització, la restitució cultural i la narració impulsada per la comunitat. La conversa posarà en relleu la necessitat que els museus siguin espais de reconciliació i aprenentatge compartit anant cap a conceptualitzacions que amplien l’accessibilitat de les col·leccions i que reflecteixen adequadament les diversitats de la societat contemporània (Corona, 2023).
Tradicionalment, els museus etnogràfics i rurals han emmarcat les seves col·leccions dins paradigmes que emfatitzen l’autenticitat històrica (Geurds, 2013). No obstant això, han omès sovint tant el context d’apropiació com les històries violentes associades amb les adquisicions (Fraser i Coulson, 2012). Un desafiament primordial avui dia és reconèixer aquests orígens i, a més, fomentar nous enfocaments ètics per a la gestió, interpretació i exhibició de col·leccions. La restitució és un dels temes més debatuts de la descolonització dels museus, i s’ha considerat un imperatiu moral. Malgrat aquest reconeixement, l’èmfasi en la repatriació d’objectes sovint omet abordar problemes estructurals més profunds relacionats amb la representació de les comunitats marginades i la violència epistèmica de les pràctiques curatorials (Smith, 2021), que aplica també en molts casos als museus etnogràfics basats en visions essencialistes i tradicionalistes. Abordar aquestes preocupacions implica reconsiderar el compromís dels museus amb la recerca de la procedència amb metodologies curatorials que vagin més enllà de la restitució material (Estimis, 1992; Onciul, 2015; Sandell i Nightingale, 2012) que abordin, des de perspectives holístiques, la complexitat social i la multivocalidad. Si bé la revisió dels museus etnogràfics s’ha centrat en la descolonització, amb especial èmfasi en la repatriació física i la recerca convencional de la procedència, es necessita un enfocament més integral per abordar les complexes qüestions que envolten els béns del patrimoni cultural. Aquesta nova perspectiva requereix que els museus participin amb les comunitats d’origen en la recerca col·laborativa, implementin pràctiques curatorials innovadores i desenvolupin plataformes digitals per a compartir informació, fomentant un entorn més inclusiu i equitatiu que respecti les diverses perspectives culturals mentre manté el seu paper educatiu (Anderson i Christen, 2013). L’enfocament connota un esforç per part de les institucions que han de reconèixer les limitacions dels marcs de participació actuals, al mateix temps que adopten pràctiques alternatives que prioritzen la memòria cultural, la col·laboració intel·lectual i l’administració compartida del patrimoni (Li i Coll-Serrano, 2019).
El propòsit d’aquest simposi és avaluar críticament el paper dels museus etnogràfics i rurals en la configuració del futur de la representació del patrimoni cultural. L’imperatiu de la descolonització i del desenvolupament sostenible van més enllà de les qüestions de restitució o patrimonialització de les memòries orals i requereix un replantejament de les narratives, les metodologies curatorials i les estructures institucionals. Aquestes institucions poden transcendir els seus passats colonials i/o tradicionalistes i remodelar els seus rols en el món contemporani donant prioritat a la representació multivocal, la col·laboració ètica i la participació comunitària. En aprofitar el diàleg interdisciplinari i el discurs col·lectiu, aquest simposi contribuirà a fer dels museus espais per la justícia cultural, la inclusió i les pràctiques patrimonials ètiques.
Alguns dels esforços significatius que realitzen els museus tenen a veure amb la remodelació de les polítiques museístiques. Malgrat els compromisos, persisteixen desafiaments per a implementar canvis estructurals significatius. La reinterpretació de les col·leccions i del coneixement tradicional no sols exigeix reavaluar el seu passat, sinó que també exigeix que els museus es replantegin el seu futur. La participació de la comunitat és de summa importància en aquest procés. En el cas de la descolonització, les comunitats natives i els grups de la diàspora ofereixen perspectives crítiques sobre les narratives que envolten als objectes culturals (Naguib, 2013). Comprometre’s amb totes aquestes veus garanteix que les interpretacions singulars i verticals ja no dictin l’experiència del museu; per contra, les noves narratives connotarien un reflex de les històries col·lectives i les identitats en evolució. Aquest simposi explorarà com els museus poden adoptar la co-curaduria i la recerca participativa com a eines essencials en el desenvolupament de pràctiques ètiques de participació.
En redefinir les seves pràctiques, els museus se centren cada vegada més a examinar críticament la taxonomia, la interpretació i la participació pública com a components integrals de la seva evolució contínua (Anderson i Christen, 2013). Els sistemes de classificació tradicionals sovint reforcen les perspectives dominants, enfosquint els complexos contextos culturals en què s’originen els objectes. El desafiament consisteix a desconstruir aquests marcs tradicionals i desenvolupar noves narratives que respectin l’agència de les comunitats anant més enllà de les exhibicions estàtiques per a incorporar interpretacions en evolució que reconeguin la naturalesa controvertida del patrimoni. En integrar les històries orals, els diversos sistemes de coneixement -indígenes, tradicionals o actuals- i la narració col·laborativa, les institucions transiten d’espais de preservació a llocs de diàleg cultural actiu (Wali i Collins, 2023). Aquest enfocament fomenta una comprensió més inclusiva i dinàmica de la història, permetent que les veus marginades siguin escoltades i valorades. Per exemple, els mètodes de recerca basats en les arts, com la narració tradicional, la fotoveu, la narració digital i la poesia, han tingut un impacte en la participació de comunitats marginades i en la construcció de relacions significatives (Hammond et al., 2018; Mishra, 2025).
Com a part d’aquest punt d’inflexió, els museus s’esforcen per interactuar amb el públic i bastir ponts entre les narratives històriques i les realitats socials contemporànies. No es pot passar per alt el paper del públic en la configuració de les experiències museístiques, especialment a mesura que avancen cap a models de curaduría interactius i participatius. Les pràctiques ètiques d’exhibició requereixen reconsiderar com s’emmarquen els objectes dins de les exposicions, assegurant que les seves històries es fusionin amb les comunitats que els van crear (Foote, 2024). El simposi abordarà el potencial de nous enfocaments narratius, inclosos els resultants de les tecnologies digitals i immersives, per a millorar la participació dels visitants (Anderson i Christen, 2013; Corona, 2024a, 2024b; Mariani i Ciancia, 2023). Aquest enfocament té com a objectiu fer que els espais museístics siguin més accessibles i representatius de les cultures que s’esforcen per representar.
Més enllà de les estratègies curatorials, el simposi acollirà contribucions sobre qüestions financeres associades als processos de reenquadrament dels museus etnogràfics i rurals. Es plantegen qüestions entorn de si les iniciatives reforcen les jerarquies de poder existents o en el cas de la descolonització si en dictar les condicions del retorn la repatriació s’emmarca com a benevolència en lloc d’una obligació ètica (Janes, 2022). Un sistema de finançament mixt per a programes de restitució, compost per fons públics i privats, també pot ser beneficiós (Hughes i Luksetich, 2003). Les associacions museístiques, en particular les que s’estableixen entre institucions en diferents contextos mundials, podrien examinar-se críticament per a garantir que no perpetuïn les dinàmiques neocolonials (Bacci, 2024).
Les discussions que sorgeixin contribuiran a proposar marcs viables pel canvi en involucrar en la reflexió antropològica a professionals de museus, investigadors i representants de la comunitat. L’objectiu és facilitar un intercanvi d’idees sobre com les institucions poden abordar de manera responsable els seus llegats colonials o folklòrics mentre forgen camins cap a la curadoria ètica i representativa dels diversos grups socials que conformen les comunitats actuals. Per exemple, s’espera poder identificar les millors pràctiques pel canvi dels museus etnogràfics, anant, més enllà de les discussions teòriques, cap a polítiques institucionals tangibles que promoguin la inclusió i la rendició de comptes. A més, les recomanacions de polítiques que sorgeixin d’aquestes discussions proporcionaran pautes per a la recerca ètica, reflexiva i participativa entorn de temes com la procedència dels objectes, les estratègies curatorials i les iniciatives liderades per la comunitat. L’enfortiment de les xarxes entre antropòlegs/as i professionals dels museus millorarà la col·laboració, fomentant les associacions que s’alineen amb els principis d’equitat i justícia i els organismes de tercers per a certificar l’estat d’un “museu descolonitzat” (Bacci, 2024) i/o co-participatiu i multi-vocal. En definitiva, el simposi pretén oferir un full de ruta per a l’evolució dels museus etnogràfics i rurals com a institucions de responsabilitat social i diàleg cultural, així com un espai compartit per a l’aprenentatge.