42.Sacrilegi, blasfèmia i profanació. La violència contra el sagrat a la societat contemporània

D'entre tots els objectes, temps, espais, paraules i éssers que componen el món físic, alguns estan investits d'un valor especial perquè se'ls atribueix la virtut de fer manifestes les instàncies invisibles de què depenem els mortals. És el sagrat. A allò sagrat se li depara un tracte singular fet de respecte, veneració o por, però de vegades també de rancúnia i d'odi per allò que és o representa. És adorat, però també, i potser per les mateixes raons, pot ser insultat, destruït, vexat, objecte de burla i, si té forma humana, abatussat, martiritzat o assassinat. La violència pot cabre en sistemes religiosos que atorguen a l'agressió ritual contra les seves pròpies coses santificades un paper central. També s'ofèn o agredeix allò sant per a grups o pobles a sotmetre, ja que en allò adorat està resumit el seu ordre i el del món. Des d'aquesta perspectiva, el greuge, la irreverència i el dany passen a reclamar un lloc protagonista als estudis sobre la institució religiosa de la cultura sota les figures del sacrilegi, la blasfèmia, la iconoclàstia o la profanació. El simposi pretén informar sobre recerques centrades a la violència infringida contra persones, objectes, espais o moments considerats sagrats per comunitats humanes estigmatitzades per les majories socials, per altres col·lectius o per l’Estat. A la nostra societat, aquesta agressivitat religiosa és col·loca a l’empara d’ideologies com la islamofòbia, l’antisemitisme o l’anticlericalisme, les expressions de les quals revisaren en les seves expressions actuals.

Coordinació

Manuel Delgado Ruiz

manueldelgadoruiz@gmail.com


Anitua Jorge Sandra

sanitua@gmail.com


Lena Casamayor Sarrias

lenacasamayor@gmail.com


Maria Tierz Vallès

mariatierz1@gmail.com

Acceptem delimitar el camp religiós a partir de definicions que remeten a la comunicació que els membres d’un determinat grup social estableixen amb instàncies inefables i eternes de les que consideren que depenen. Aquest món intangible és on rauen els principis bàsics que estructuren la vida d’una societat o d’un dels seus segments i on aquests dipositen el seu sentit de la identitat. L’invisible en el que els grups humans imaginen la seva font primordial de significat i estructuració es concreta en espais, moments, persones u objectes rituals, el que vol dir que la relació que es manté amb ells està marcada per un tipus determinat de protocols d’acostament o evitació. És a través de diferent litúrgies que els humans mantenen amb aquests elements que podem qualificar com sagrats diferents modalitats d’intercanvi i diàleg.

Aquesta comunicació amb les coses sagrades permet expressar obediència i submissió a allò que son o representen, però també hostilitat. De vegades l’objetivització de realitats transcendents poden ser objecte d’engany, venjança, odi i, en determinats sistemes d’acció i representació, de tota mena d’atacs per part dels seus propis fidels. D’altra banda, allò sagrat també pot ser violat en tant que expressió palpable dels recursos morals d’una societat o una fracció social a què subjugar, desarborant així el seu sistema de valors i deixant-les indefensos i desorientats els seus membre davant dels processos de desestructuració que se’ls imposen. Des d’aquesta perspectiva, el greuge, la irreverència o fins i tot la violència contra allò sacre passen a reclamar un lloc protagonista als estudis sobre la institució religiosa de la cultura, sota les figures del sacrilegi, com ofensa a allò sant; la blasfèmia como insult a les personalitats divines; la iconoclàstia, com destrucció d’imatges sagrades, i la profanació, en el sentit de dessacralització humiliant o injuriosa.

No totes les formes de violència contra allò sagrat de i per als altres té idèntiques motivacions i fins. És important ressaltar que hi ha diferents modalitats d’agressió a allò que és sant, distingibles en funció de la motivació dels atacants i el paper que li concedeixen a les coses danyades, així com de la relació que mantenen amb les seves coses sagrades les víctimes de violència. Hem vist com la violència es pot exercir en el marc del sistema religiós d’una societat, que pot atorgar a aquesta violència dels una eficàcia en si mateixa santificant, car la violència sagrada és ella mateixa sagrada. Així, doncs, el sacrilegi i la profanació poden cabre dins del mateix sistema cultual injuriat, com si d’alguna manera els éssers eterns estiguessin disposats a atorgar als humans l’opció d’una certa reciprocitat davant els afronts i els fracassos dels quals se’ls consideri responsables, retornant-los una mica de la violència que en reben. Es tractaria d’atribuir a l’agressió un paper en el conjunt de missatges que els fidels dirigeixen als seus propis déus a través del dany relatiu, la insolència o el sarcasme contra allò que els visibilitza, com una reparació mínima concedida als mortals, que no afecta estratègicament les relacions d’aquests amb allò consagrat, sinó al contrari.

També la violència contra el sagrat pot resultat de la voluntat de desactivar el nucli fonamental on un grup humà troba el sentit últim de la seva existència com a grup, el recurs principal del que obté la seva manera d’estructurar de forma significativa i compartida la seva experiència del món. D’aquí que tota relació de dominació d’un grup sobre altre o d’un poble sobre altre requereixi desarborar el seus ritus i mites. Al mateix temps, l’hegemonia de qualsevol poder centralitzat sobre la societat que administra –a nivell planetari inclús– demana una homogeneïtzació cultural de la que l’element religiós és fonamental i que exigeix l’eliminació, per la violència si cal, de la seva diversitat religiosa i les seves manifestacions.

Tenim per tant, d’una banda, que la violència pot formar part d’un sistema de culte, com un dels seus ingredients, com si l’agressió contra allò sagrat fos una modalitat venerativa més. De l’altra, la submissió d’una societat o sector social requereix la desarticulació de l’entramat de creences i rituals associats a allò que els seus membres tenen per sagrat, ja que aquesta desactivació ho és dels models des dels quals es generen i distribueixen significats i valors.

Un mon globalitzat com el nostre coneix la persistència –inclús la intensificació–d’aquesta obsessió que passa per destruir, violar, ultratjar, suprimir o perseguir allò que un grup humà detestat té com a sagrat, és a dir síntesi comprimida i poderosa dels que fonamenta la seva identitat. Deixant de banda, el paper que en tants sistemes de representació juga la violència ritual com una mena de latria inversa, un repàs ens mostra com és de persistent, avui, l’assetjament contra imatges o llocs de culte de grups humans –àdhuc nacions senceres– rivals i fins quin punt hi ha persones i col·lectius que, arreu, son assetjats com a conseqüència de les seves adhesions religioses.

Això també és constatable a la nostra proximitat social. Ara per ara, el racisme i les lògiques d’exclusió continuen expressant-se en formes d’inamistat envers la religió de col·lectius considerats inacceptables, sovint inacceptables justament per la seva religió.

Aquest simposi pretén abordar les manifestacions d’odi contra allò religiós a la nostra societat o a d’altres, i com això es tradueix en violències contra les seves representacions o contra aquells que les encarnen.

Bibliografía

Agamben, G. (2005): Profanaciones, Anagrama.

Armatrong, J. (2024), Campos de sangre. La religión y la historia de la violencia. Paidós.

Bajtin, M. (1988 [1965]): La cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento. El contexto de François Rabelais, Alianza.

Beçanson, A. (2003): La imagen prohibida: Una historia intelectual de la iconoclastia, Siruela.

Beráker, O. i Ťupke, P. (2018): The Temptation of Graves in Salafi Islam. Iconoclasm, Destruction and Idolatry, Edimburgo, Edinburgh University Press.

Bernard, C. i Gruzinski, S. (1993): De la idolatría. Hacia una arqueología de las ciencias de la religión, México DF, FCE.

Crouzet, D. (1990): Les Guerriers de Dieu. La violence au temps des troubles de religion, París, Champ Vallon, 2 vols.

Delgado, M. (2012): La ira sagrada. Anticlericalismo, iconoclastia y antirritualismo en la España contemporánea, Barcelona, RBA.

Di Stefano, R. (2010): Ovejas negras. Historia de los anticlericales argentinos, Buenos Aires, Sudamericana.

Davis, N. Z. (1993): “Los ritos de la violencia”, en Sociedad y cultura en la Francia moderna, Crítica, 149-185.

Freedberg, D. (2017): Iconoclasia. Historia y psicología de la violencia contra las imágenes, Sans Soleil Ediciones.

Gamboni, D. (2014). La destrucción del arte: iconoclasia y vandalismo desde la Revolución Francesa, Cátedra.

Goody, J. (1999): “¿Iconos e iconoclastia en África? Ausencia y ambivalencia”, en Representaciones y contradicciones, Barcelona, Paidós, 51-90.

Gruzinski, S. (2014): La Colonización de lo imaginario, FCE.

Hill, Ch. (2015): El mundo trastornado. El ideario popular extremista en la Revolución inglesa del siglo XVII, Siglo XXI.

La Parra López, E. i Suárez Cortina (eds.) (1998): El anticlericalismo español contemporáneo, Biblioteca Nueva.

Mannelli, S. (2002): Anticlericalismo e democrazia: Storia del Partito radicale in Italia e a Roma, 1901–1914, Rubbettimo.

Martínez Assad, C. (1991): El laboratorio de la revolución. El Tabasco garridista, Siglo XXI.

Mitchell, T. J. (1988): Violence and Piety in Spanish Folklore, University of Pennsylvania Press.

Mochizuki, M. M. (2006): The Netherlandish Image after Iconoclasm, 1566–1672. Material Religion in the Dutch Golden Age, Routledge.

Philipps, J. (1973): The Reformation of lmages: Destruction of Art in England, 1535-1600, University of Berkeley Press.

Rambelli, F. i Reinders, E. (2012): Buddhism and Iconoclasm in East Asia: A History, Blombsbury.

Ranzato, G. (1997): “Dies irae. La persecuzione religiosa nella zona republicana durante la guerra civile spagnola (1936-1939)”, en La difficile modernità e altri saggi sulla storia della Spagna contemporanea, Edizioni dell’Orso, 195-220.

Ríos Figueroa, J. (2002): Siglo XX. Muerte y resurrección de la Iglesia Católica en Chiapas, UNAM.

Reinders, E. (2004): “Monkey kings make havoc: iconoclasm and murder in the Chinese cultural revolution”, Religion, 34, 191-209.

Sarró, R. (2009). The Politics of religious change on the Upper Guinea Coast : Iconoclasm done and undone. Edinburgh University Press.

Taussig, M. (2010), Desfiguraciones, Fineo.

Thomas, M. (2014): La Fe y la furia : violencia anticlerical popular e iconoclasta en España, 1931-1936, Granada, Comares.

Weibel, P. i Latour, B., Iconoclash, Beyond the Image-Wars in Science, Religion and Art, Cambridge, ZKM and MIT Press.