Acceptem delimitar el camp religiós a partir de definicions que remeten a la comunicació que els membres d’un determinat grup social estableixen amb instàncies inefables i eternes de les que consideren que depenen. Aquest món intangible és on rauen els principis bàsics que estructuren la vida d’una societat o d’un dels seus segments i on aquests dipositen el seu sentit de la identitat. L’invisible en el que els grups humans imaginen la seva font primordial de significat i estructuració es concreta en espais, moments, persones u objectes rituals, el que vol dir que la relació que es manté amb ells està marcada per un tipus determinat de protocols d’acostament o evitació. És a través de diferent litúrgies que els humans mantenen amb aquests elements que podem qualificar com sagrats diferents modalitats d’intercanvi i diàleg.
Aquesta comunicació amb les coses sagrades permet expressar obediència i submissió a allò que son o representen, però també hostilitat. De vegades l’objetivització de realitats transcendents poden ser objecte d’engany, venjança, odi i, en determinats sistemes d’acció i representació, de tota mena d’atacs per part dels seus propis fidels. D’altra banda, allò sagrat també pot ser violat en tant que expressió palpable dels recursos morals d’una societat o una fracció social a què subjugar, desarborant així el seu sistema de valors i deixant-les indefensos i desorientats els seus membre davant dels processos de desestructuració que se’ls imposen. Des d’aquesta perspectiva, el greuge, la irreverència o fins i tot la violència contra allò sacre passen a reclamar un lloc protagonista als estudis sobre la institució religiosa de la cultura, sota les figures del sacrilegi, com ofensa a allò sant; la blasfèmia como insult a les personalitats divines; la iconoclàstia, com destrucció d’imatges sagrades, i la profanació, en el sentit de dessacralització humiliant o injuriosa.
No totes les formes de violència contra allò sagrat de i per als altres té idèntiques motivacions i fins. És important ressaltar que hi ha diferents modalitats d’agressió a allò que és sant, distingibles en funció de la motivació dels atacants i el paper que li concedeixen a les coses danyades, així com de la relació que mantenen amb les seves coses sagrades les víctimes de violència. Hem vist com la violència es pot exercir en el marc del sistema religiós d’una societat, que pot atorgar a aquesta violència dels una eficàcia en si mateixa santificant, car la violència sagrada és ella mateixa sagrada. Així, doncs, el sacrilegi i la profanació poden cabre dins del mateix sistema cultual injuriat, com si d’alguna manera els éssers eterns estiguessin disposats a atorgar als humans l’opció d’una certa reciprocitat davant els afronts i els fracassos dels quals se’ls consideri responsables, retornant-los una mica de la violència que en reben. Es tractaria d’atribuir a l’agressió un paper en el conjunt de missatges que els fidels dirigeixen als seus propis déus a través del dany relatiu, la insolència o el sarcasme contra allò que els visibilitza, com una reparació mínima concedida als mortals, que no afecta estratègicament les relacions d’aquests amb allò consagrat, sinó al contrari.
També la violència contra el sagrat pot resultat de la voluntat de desactivar el nucli fonamental on un grup humà troba el sentit últim de la seva existència com a grup, el recurs principal del que obté la seva manera d’estructurar de forma significativa i compartida la seva experiència del món. D’aquí que tota relació de dominació d’un grup sobre altre o d’un poble sobre altre requereixi desarborar el seus ritus i mites. Al mateix temps, l’hegemonia de qualsevol poder centralitzat sobre la societat que administra –a nivell planetari inclús– demana una homogeneïtzació cultural de la que l’element religiós és fonamental i que exigeix l’eliminació, per la violència si cal, de la seva diversitat religiosa i les seves manifestacions.
Tenim per tant, d’una banda, que la violència pot formar part d’un sistema de culte, com un dels seus ingredients, com si l’agressió contra allò sagrat fos una modalitat venerativa més. De l’altra, la submissió d’una societat o sector social requereix la desarticulació de l’entramat de creences i rituals associats a allò que els seus membres tenen per sagrat, ja que aquesta desactivació ho és dels models des dels quals es generen i distribueixen significats i valors.
Un mon globalitzat com el nostre coneix la persistència –inclús la intensificació–d’aquesta obsessió que passa per destruir, violar, ultratjar, suprimir o perseguir allò que un grup humà detestat té com a sagrat, és a dir síntesi comprimida i poderosa dels que fonamenta la seva identitat. Deixant de banda, el paper que en tants sistemes de representació juga la violència ritual com una mena de latria inversa, un repàs ens mostra com és de persistent, avui, l’assetjament contra imatges o llocs de culte de grups humans –àdhuc nacions senceres– rivals i fins quin punt hi ha persones i col·lectius que, arreu, son assetjats com a conseqüència de les seves adhesions religioses.
Això també és constatable a la nostra proximitat social. Ara per ara, el racisme i les lògiques d’exclusió continuen expressant-se en formes d’inamistat envers la religió de col·lectius considerats inacceptables, sovint inacceptables justament per la seva religió.
Aquest simposi pretén abordar les manifestacions d’odi contra allò religiós a la nostra societat o a d’altres, i com això es tradueix en violències contra les seves representacions o contra aquells que les encarnen.