L’autoritat científica que envesteix el sistema biomèdic, exerceix biopoder (Foucault, 1976) sobre els cossos i les vides de les persones. Aquesta autoritat, es manifesta, entre d’altres, per la imposició d’un marc epistèmic particular, el model explicatiu disease (Kleinman, 1988), que s’erigeix com el únic vàlid per la comprensió i l’abordatge dels processos de salut/malaltia/atenció. Qualsevol altra forma de coneixement, incloent les experiències subjectives dels pacients o les perspectives de les comunitats, són relegades a un segon pla o directament ignorades.
Aquesta hegemonia del saber biomèdic es tradueix en pràctiques concretes de violència epistèmica. Així, els diagnòstics i els tractaments, que estan basats en criteris cientifistes estandarditzats i de base cartesiana, no tenen en compte la diversitat d’experiències ni els contextos socials i culturals en els quals es desenvolupen. La autoritat mèdica s’imposa sobre l’autonomia del pacient, limitant, i fins i tot anul·lant, la seva agency (Gramsci, 1971), fent que les seves opinions i preferències siguin freqüentment desestimades. Endemés, la medicalització de la vida quotidiana amplia l’abast del control biomèdic, patologitzant experiències i comportament (Conrad, 2007), inclosos aquells que la pròpia societat reforça i empenta (ex. addicció a les pantalles, workaholism o addicció al treball).
Un exemple paradigmàtic d’aquesta violència epistèmica és la violència obstètrica. Les dones són tractades com a objectes d’intervenció mèdica, els seus cossos són sotmesos a procediments innecessaris i dolorosos, i les seves experiències subjectives són ignorades o minimitzades (Davis-Floyd, 2003).
La violència biomèdica deixa empremtes profundes en els cossos i les ments dels pacients. L’impacte psicològic de la discriminació, l’estigma i el maltractament pot ser devastador, generant sentiments d’impotència, humiliació i desconfiança (Scambler, 2004). Les experiències de violència poden exacerbar els problemes de salut existents i generar nous problemes, com trastorns d’ansietat i depressió.
Els grups vulnerabilitzants, com les persones amb discapacitat, d’edat avançada, els migrants o les persones LGBTQ+, són especialment susceptibles a la violència biomèdica. La discriminació i l’estigma s’entrellacen amb la falta d’accés a serveis de salut adequats i la falta de competències interculturals per part dels professionals sanitaris (Farmer, 2005). Al mateix temps, els pacients poden no rebre informació clara i completa sobre els procediments que se’ls ha de realitzar, o poden ser pressionats per a prendre decisions que no volen (Katz, 1984).
D’altra banda, els treballadors de la salut no són aliens a la violència que s’exerceix en la institució biomèdica. El burnout, l’assetjament laboral i les dinàmiques de poder jeràrquiques són problemes comuns en l’entorn hospitalari (Maslach & Leiter, 2016), però sobretot en l’àmbit de l’atenció primària (Robert, 2022). Així, poden ser víctimes de violència per part dels seus superiors, dels seus companys o dels pacients.
Al mateix temps, els professionals sanitaris poden ser agents generadors de violència, essent còmplices en la legitimació del sistema (Navarro, 1978). La pressió per complir amb els protocols i les expectatives de la institució, la falta de temps i recursos, i la deshumanització i proletarització del treball poden portar a pràctiques negligents o abusives (Kleinman, Das, & Lock, 1997). Per tant, és important reconèixer que els treballadors de la salut són també víctimes d’un sistema que els pressiona i els deshumanitza.
Tot i la magnitud del problema, existeixen nombroses iniciatives per resistir la violència biomèdica i promoure una atenció sanitària realment centrada en la persona, tenint en compte les necessitats i preferències individuals dels pacients (Mead & Bower, 2000). Els moviments socials i les organitzacions de pacients desenvolupen un paper fonamental en la denúncia de la violència i en la exigència de canvis (Epstein, 1996). També, la formació en drets humans i perspectiva de gènere és essencial per a sensibilitzar als professionals sobre la importància del respecte a la dignitat i l’autonomia dels pacients. L’aplicació d’aquesta perspectiva en la institució biomèdica implica la creació de mecanismes de rendició de comptes i la garantia d’accés a la justícia per a les víctimes de violència.
Per tot això aquí exposat, en aquest simposi volem discutir, entre d’altres, al voltant de les següents preguntes:
Quines violències reben les persones ateses per part del sistema biomèdic?
Quins són els patiments silenciats pel sistema?
S’exerceix la violència de forma conscient o de forma apresa?
El sistema biomèdic és reflex de la societat, els professionals que hi treballen es poden considerar botxins o víctimes?
Quins mecanismes polític-econòmics són necessaris per evitar la violència en el sistema biomèdic?
Quin paper té l’activisme social com a generador del canvi?