Els bolets són organismes molt particulars, fins al punt que la ciència els ha ubicat en un regne propi. Són un grup clau en els ecosistemes gràcies als múltiples processos bioquímics que realitzen: descomponen la matèria orgànica, participen en el reciclatge de nutrients, mantenen l’homeostasi ecològica, faciliten la translocació de nutrients entre comunitats vegetals mitjançant xarxes micorrizògenes i estableixen associacions simbiòtiques amb bacteris, algues, plantes i animals (Cepero de García et al., 2012). A més, aquestes màquines metabòliques produeixen una gran varietat de metabòlits secundaris que els atorguen propietats úniques, motiu pel qual han estat utilitzats per diferents grups humans al llarg de la història amb diversos fins (Herrera i Ulloa, 1998).
Hi ha evidències que demostren que el nostre llinatge ha consumit bolets com a aliment des de fa almenys 50.000 anys (Weyrich et al., 2015). També s’han documentat possibles usos de bolets psicotròpics a Europa (Akers et al., 2015), Àsia, Àfrica (Samorini, 2001) i Amèrica (Guzmán, 2008), incloent rituals complexos per connectar amb el pla diví i facilitar processos de curació o d’endevinació. A més, en sistemes etnomèdics, especialment a l’Àsia oriental, s’ha registrat l’ús de bolets per tractar i prevenir malalties (Bautista-González i Moreno-Fuentes, 2014).
No obstant això, també hi ha exemples històrics de com aquests organismes han generat sentiments de fàstic, d’aversió i de por. Alguns pobles no els inclouen en la seva dieta, medicina tradicional o cap altre aprofitament (Fericgla, 1994). A mitjans del segle XX, Robert Wasson i Valentina Pavlovna van definir els conceptes de micofília (afició pels bolets) i micofòbia (aversió cap als bolets). Un poble micòfil és aquell que mostra un interès especial pels bolets, els incorpora en la seva dieta, medicina tradicional i activitats culturals, mentre que un poble micòfob en té rebuig o por (Wasson et al., 1992; Goes-Neto i Bandeira, 2003).
S’han caracteritzat pobles d’Europa, Amèrica i Àsia segons aquestes dues categories. Originalment, Fericgla (1994) va assenyalar exemples de pobles europeus amb actituds total i clarament micòfiles com Catalunya, Itàlia, el País Basc, Hongria, Lituània, així com els països escandinaus. Per contra, assenyala als pobles de Castella, València, Alemanya, Grècia i els pobles anglosaxons com a pobles amb actituds micòfobes; això sense una metodologia clara, prenent als pobles com a uniformes i basat en conceptes totalitzadors. A l’Àsia, el Japó i la Xina són reconeguts per la seva relació estreta amb els bolets (Arora i Shepard, 2008). A Indonèsia, els nuaulus de les Moluques mostren una actitud neutral (Ellen, 2008). A Amèrica del Nord, els pobles d’Alaska són micòfobs (Yamin-Pasternak, 2008), mentre que a Mesoamèrica hi ha pobles fortament micòfils (Montoya et al., 2003; Ruan-Soto et al., 2021). A l’Amazònia, hi ha exemples contrastats de micofília, micofòbia i neutralitat (Figueras, 2021; Zent, 2008; Trierveiler-Pereira i Prado-Elias, 2022).
Malgrat aquests estudis, encara falta informació etnogràfica sobre les relacions entre els pobles i els bolets, així com una reflexió crítica sobre la validesa d’aquests conceptes i les metodologies per estudiar-los. Aquest simposi té com a objectiu reunir treballs etnogràfics de diferents continents per analitzar la pertinència d’aquestes categories i comprendre les causes d’aquestes percepcions i actituds.