El ciberespai s’ha situat com una terra de frontera per al capital risc i les grans inversions tecnològiques des dels anys 70’s. A través d’inversions a futurs i la obertura de mercats emergents, economies «flexibles» i gurús tecnològics (Borsook 2000), s’obrí un nou lloc a valoritzar per les lògiques del capital (Harvey 2001). Això ha portat a un reordenament de les assumpcions amb les quals les grans indústries treballen. Tot i representar porcions marginals de les economies nacionals, el sector de l’alta tecnologia ha estat capaç de liderar els canvis en l’ordenament del capital global. Les crisis que s’han succeït des de la dècada dels 1970s han conformat un canvi en el mercat de valors, de forma que la majoria de companyies que produeixen, emmagatzemen, distribueixen i gestionen l’Internet presenten dinàmiques de retorn molt baix però valorització alta en les seves accions. Combinada a una estratègia d’assegurar actius líquids i l’evasió fiscal facilitada pel fet de tractar principalment amb propietat intel·lectual, aquestes companyies (Apple, Google, Microsoft, Cisco, Amazon, BlackRock, Oracle, Meta, etc.) han monopolitzat els fluxos d’extracció i distribució de dades dels seus propis usuaris en el que s’ha acabat anomenant capital de plataforma (Srnicek 2017). L’Internet de les coses i la «quarta revolució industrial» que ha sorgit després de la crisi financera del 2008 han portat pensadors a qualificar la nostra d’una economia cognitiva (Fumagalli & Lucarelli 2007; Vercellone 2005), informacional, immaterial, que reconfigura el procés de la labor per tal d’orientar-lo a la producció i manufactura de símbols, afectes, contingut i serveis anunciats on-line. El sector de la classe treballadora involucrat en aquests processos, l’anomenat «cognitariat», ja no treballaria amb les mans sinó amb la ment a través de la creació d’entrades de blog, vídeos de YouTube, fils de Twitter o reels a Instagram. En la seva contrapart, ferrallers (Chemás 2016; 2024); , riders (Soto 2023) etiquetadors d’IA i treballadors de manteniment de granges de dades (Gonzalez 2023) alimenten els circuits invisibles pels quals actua el capital. La nova economia de plataforma, doncs, es basa en l’extracció de les dades generades, voluntàriament o no, pels usuaris de les mateixes i la seva comercialització en paquets a empreses anunciadores, asseguradores, bancs i governs. Així mateix, moltes de les empreses esdevenen plataformes per intermediar entre treballadors i consumidors, sota la premissa que cadascú pot ser el seu propi cap.
No obstant, l’Internet és un espai on també s’ha organitzat i visibilitzat la resistència. Des de les reivindicacions zapatistes al moviment Occupy (Graeber 2015) o el 15M (Haro & Sampedro 2011; Herrero 2013), els vídeos d’al-Qaeda o els fòrums d’Indymedia, els canals de Telegram d’extrema dreta (Schulze et al. 2022; Volk 2022) o els butlletins anti-desnonaments, l’assalt al Capitoli o la Primavera Àrab (Sadiki 2016; Sumiala & Korpiola 2016; Tahboun 2023). No podem entendre cap d’aquests fets sense el paper que van jugar les xarxes socials, els canals de xat, blogs personals, 4chan, tumblr, Facebook, etc. Les tecnologies de la informació i la comunicació digitals tenen un llarg recorregut, amb la seva pròpia història i els subjectes sorgits d’aquesta, d’aquí que parlem de velles tecnologies. Ens prenem la llicència de invertir el títol de Joan Mayans en la seva anàlisi preliminar del camp (2002) per discutir alguns supòsits amb els quals es barallava la vella etnografia a l’hora d’abordar el ciberespai. Moltes de les assumpcions de Mayans, també per trobar-se davant d’un camp en el seu moment encara germinal, a dia d’avui no es compleixen, perquè el que no acabava d’advertir, a part dels canvis en la sociabilitat que podien derivar d’un refinament en la tècnica, el creixement d’una nova generació de persones criades a través de l’espai ciber. Entenent l’Internet com quelcom que travessa la sociabilitat humana en tots els seus àmbits (des de converses en les que es bromeja amb memes, mètriques que avaluen el rendiment dels traballadors mitjançant un algoritme, relacions acadèmiques expressades per correu electrònic, trobades amb amics per jugar d’una mateixa consola o a través d’un mateix port d’ordinador… els exemples són infinits), considerava el ciberespai com quelcom no gaire allunyat de les comunicacions mitjançades per telefonia mòbil o la televisió. En la seva desconfiança d’oposicions com real/virtual, online/offline, software/hardware per ser d’una vaguetat semàntica significativa, obviava la facultat de les situacions en solapar-se simbòlicament i el paper que juguen les tecnologies de la informació en aquest procés.
El 1996 es declarava la independència del ciberespai (Barlow), un lloc preconitzat com una xarxa descentralitzada independent del poder de governs i corporacions. La Xarxa, concebuda en termes mercantils, fou ràpidament analitzada per marcs que trobaven en aquesta idea el quid de la seva construcció teòrica com són les teories d’actor-xarxa (Latour 2005), anàlisis infraestructurals i de la cibercultura (Escobar 2005). La majoria d’anàlisis dutes a terme se centraven en reflexions teòriques i metodològiques sobre les implicacions culturals dels mitjans digitals (Appadurai 1996, Escobar 2005, Fischer 1999, Castells 1996), discutir els clams de la «cultura lliure» de l’Internet (Leach 2005; Strathern 2005), desgranar les cultures d’internet (Baron 2008; Biao 2007; Boellstorf 2008; English-Leuck 2002; Taylor 2006) o les formes de comunicació esperonades per les tecnologies digitals (Axel 2006; Cook 2004; Crystal 2008; Danet & Herring 2007; McIntosh 2010). Tot i així, un nombre cada cop major de contribucions que se centren en el paper de l’Internet en la producció d’identitats així com la precarització de determinades formes de treball a través de l’ús de les tecnologies es fa palès (Coleman 2013, Bellinger 2016, Merfield 2024), pel qual aquest simposi pretén oferir l’espai de discussió i intercanvi d’eines. Tot i preconitzar-se com l’«espai de la ment», el ciberespai participa de les lògiques espacials del capital, i un apropament sociològic honest hauria de parar esment als dispositius, interfícies i aplicacions que ordenen l’accés dels usuaris al mateix, la capacitat de les persones de mantenir distintes i contradictòries identitats a la Xarxa, les diferències en l’accés a determinades tecnologies i els processos d’extracció i producció de les mateixes, així com els canals a través del qual es produeix i distribueix la informació.
Els cibernautes, nadius del ciberespai, han creat una cultura internacional pròpia que ja se solapa amb les cultures nacionals en forma de videojocs, memes i bromes. No obstant, els canals de xat, xats en directe, fòrums, chans, subreddits, feeds, etc. propicien un tipus determinat de sociabilitat entre els distints usuaris. La forma en la que el codi, el text, l’algoritme de cerca, les cookies de les plataformes condicionen l’espai transitat pel subjecte conformen un punt d’interès etnogràfic cabdal (vegi’s Jones 2003). La interacció entre software i humà ens és tan rellevant com la que es duu a terme entre humà i hardware, com les persones interactuen amb les mateixes màquines que els serveixen de canal per a la relació en diferit o en directe amb d’altres persones localitzades a distàncies que escapen, continuen i complementen la quotidianitat (vegi’s Ritter 2021). Al cap i a la fi l’Internet no és una realitat separada de les relacions construïdes en el segon mil·leni: les persones es veuen per videotrucada de WhatsApp minuts abans de quedar per informar d’un retard. Amb tot, aquest simposi pretén oferir un lloc d’exposició, reflexió, teorització i explicació de les troballes fetes en el camp de l’Internet, les tecnologies de la informació i la comunicació, el ciberespai, les cultures d’Internet, el hacktivisme, el fenomen «influencer», el cibersexe, el capital de plataforma, etc. des d’una òptica de les relacions humanes mitjançades amb objectes tecnològics.