El treball de camp… en família

Molt s'ha discutit en antropologia sobre com desenvolupar el treball de camp des de la famosa i canònica introducció de Els argonautes del pacífic occidental de B. K. Malinowski. Durant molt de temps s'ha imaginat i imposat que el treball de camp s'havia de fer en solitud, una solitud que teòricament, entre molts altres beneficis i virtuts, permetria a l'antropòleg o antropòloga desconnectar de la seva pròpia realitat cultural i predisposar-lo a aprofundir en la realitat de l'altre , a conèixer el seu “punt de vista” en el sentit malinowskià. És clar que quan Malinowski (1986) escrivia allò de “cal que es creï unes bones condicions de treball, això és, per damunt de tot, viure sense la companyia d'altres homes blancs, directament enmig dels indígenes” (58) no s'imaginava tot el que havia d'arribar. Per això, ara no pretenc entrar a revisar teòricament el mètode de Malinowski, ni a reflexionar sobre la distància i l'estranyament, l'objectivitat i subjectivitat o si és possible establir aquesta desconnexió, aquesta mena d'asèpsia cultural del propi investigador generant un buit que li hauria de permetre posar-se a la pell d'aquest altre com tampoc sobre els canvis que s'han generat en la disciplina a mesura que “l'altre” era cada cop més un “nosaltres” o en una cada vegada més diversa antropologia com apunten Lins Ribeiro i Escobar (2009) entre d’altres. Sinó que el que em plantejo és reflexionar sobre el que ha suposat per al meu treball de camp entre societats agropastores de l’interior de Còrsega i la meva recerca desenvolupar el treball de camp acompanyat, fer-ho en família.
Però no m'aturaré a la part més subjectiva i/o experiencial del que ha suposat embarcar-se en el treball de camp en família en contrast al que se suposa que hauria suposat fer-ho en solitari que, des de l'epopeia del tancament malinowskiano”, sovint es presenta com un procés indispensable a mig camí entre el ritu iniciàtic, el baptisme de foc, la catarsi i el renéixer. Evidentment, aquesta soledat que assalta quan una es troba sol, no ha existit, però en canvi hauria aparegut la responsabilitat d'embarcar la família en una aventura tan gran o la complexitat per combinar la sociabilitat intensa i ocupació constant que implica el treball de camp amb la quotidianitat familiar. Com tampoc ho faré massa en l’anàlisi dels perquès de la invisibilització d’una pràctica que no ha estat tant aliena en la història de l’antropologia com per exemple en l’anomenAda antropologia del mediterrani trobem els treball de Banfield (1958), Campbell (1965) o Stirling (1965) entre d’altres.
En canvi, el que proposo és aprofundir críticament a les portes que m'hauria obert o tancat desenvolupar el treball de camp en família. Una anàlisi que construiré a partir de fets i situacions en què he constatat (però segur que n'hi ha més) que viure en família, anar acompanyat o simplement ser reconegut com a membre d'una família ha tingut alguna implicació tant en el desenvolupament del treball de camp com resultats obtinguts. Però el meu anàlisi anirà un xic més enllà de la família nuclear ja que durant les diferents estades sobre el terreny han entrar en joc d’altres actors –familiars, amistats i fins i tot els gossos- que també han de ser analitzats. I tot això, evitant caure en elucubracions sobre que hauria estat millor o no per a la investigació ja que no porta enlloc.

BANFIELD, E. (1958) The Moral Basis of a Backward Society. New York: The Free Press.
CAMPBELL, J. K. (1964) Honour, family and patronage: A study of institutions and moral values in a Greek. Oxford: Clarendon Press.
LINS RIBEIRO, G.; ESCOBAR, E. (eds.) (2009) Antropologías del mundo. Transformaciones disciplinarias dentro de sistemas de poder. Popayán: Envión Editores.
MALINOWSKI, B. K. (1986) Els argonautes del pacífic occidental. Barcelona: Ed. 62
STIRLING, P. (1965) Turkish Village. London: Weidenfeld and Nicolson.