La participació ciutadana: ¿Concessió, actuació o tortura d'Estat?

La hipòtesis de la comunicació és que els processos participatius són escenaris de manifestació i corporització ordinària de l'Estat i, per tant, un espai privilegiat per explorar les seves condicions sinecdòquiques d'emergència com a entitat monolítica, unificada i homogènia, al marge que el treball de camp posi de manifest la seva articulació fragmentària, reproducció incompleta i pràctiques internament contradictòries. L'objectiu és analitzar els heterogenis significats de la noció de "participació ciutadana" en una negociació política entre un moviment social i patrimonialista (l'Associació Casa del Pumarejo) i la Gerència d'Urbanisme de Sevilla. En l'àmbit teòric, sostinc que en l'actual context post-polític la "participació" es converteix en un "significat buit" (Laclau, 1996), és a dir, un significat sense significant, abarrotat de valors, interessos i consideracions canviants segons el context d'enunciació; mentre a nivell metodològic, assumeixo aquest "buidatge" per explorar com els diversos actors implicats en la negociació (càrrecs polítics, arquitectes municipals, activistes, etc.) doten de contingut el concepte (i, per extensió, configuren una imatge benevolent o coercitiva de l'Estat). D'aquesta forma, constatarem que els càrrecs polítics (re)presenten la participació com una forma de governança racional, neutra i imparcial, i, en canvi, els moviments socials instauren ordres simbòlics que conecten aquest estil de govern amb formes sofisticades de dominació política. Ja per acabar, proposarem que l'antropologia es troba en una situació privilegiada per desbordar les concepcions positivistes que impregnen la bibliografia disciplinar sobre la participació i l'Estat, suggerint noves vies d'investigació que conjuguin crítiques fenomenològiques i categorials.