Pensar el temps amb les tortugues: de l’etnoherpetologia a l’antropologia del futur.

Aquesta comunicació presentà una recerca tot just iniciada a començaments de 2022, però que enllaça amb la que vaig fer fa més de vint anys amb la tesi doctoral sobre antropologia del temps a l’Empordà. Per dir-ho esquemàticament, en aquella tesi sostenia que l’obra de Josep Pla ens fa veure en el paisatge empordanès les traces del passat en el present, les formes de vida i treball i la vivència del temps en el cicle estacional agrícola d’una societat rural. Ara bé, si fa vint o trenta anys enrere, quan miràvem el paisatge estàvem habituats a reconèixer-hi les traces del passat, “el treball de cent generacions obscures que han passat deixant aquest rastre de gràcia” en paraules de Pla, avui hem perdut aquesta habilitat i només veiem el passat si un cartell que ha posat la Diputació sobre un pou del gel ens diu “Pou de gel”. És a dir, com explica l’antropologia social, el passat emergeix gairebé exclusivament en els processos de patrimonialització. Així doncs, si fa tan sols algunes dècades, quan miràvem el paisatge reconeixíem el passat com havíem fet des d’almenys l’època del Romanticisme, avui ens estem habituant a reconèixer en el paisatge les traces del futur que s’esdevindrà. Tots aquells senyals que s’anunciaven del canvi climàtic els observem ara en el pas de les estacions i en els efectes que aquests canvis estan tenint sobre els hàbitats i les especies que poblen el paisatge. La recerca que aquí es presenta es basa en un treball de camp sobre etnoherpetologia a la serra de l’Albera (Alt Empordà) on habita, amenaçada, la darrera població autòctona de tortuga mediterrània de la península Ibèrica. A partir de l’observació de les tortugues, de la relació humans/tortugues i de la tasca dels herpetòlegs, es proposa una reflexió sobre l’antropologia del futur.