Museus, xarxes de coneixement, patrimoni etnològic i societat civil: un estat de la qüestió des de la perspectiva del Servei de Recerca i Protecció del patrimoni etnològic

La significació que ha adquirit el patrimoni cultural per a la cohesió social de les comunitats locals ha alimentat el sorgiment arreu de moviments de reivindicació del patrimoni cultural propi. Moltes d’aquestes reivindicacions es fan sobre elements de patrimoni etnològic (o susceptibles de ser considerats com a tals), un sector que d’uns anys ençà mira de ressituar-se i redefinir-se després del sotrac causat per la irrupció i popularització del concepte de patrimoni immaterial.

Aquestes reivindicacions han estat recollides i canalitzades sovint pels museus locals -etnològics o generalistes-. Tanmateix, l’existència d’aquests equipaments al territori són l’excepció i no la norma, fet que ha provocat que cada grup o individu impulsor hagi cercat l’equipament o la institució més receptiva –no sempre la més propera- a les seues aspiracions.

Les xarxes de coneixement que existeixen a Catalunya des de fa anys han jugat un paper important en la vehiculació d’aquestes inquietuds. Una d’aquestes xarxes és l’Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial, un grup d’entitats que treballen conjuntament sota la coordinació del Servei de Recerca i Protecció de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural. La característica més rellevant d’aquesta xarxa és que agrupa entitats de naturalesa diversa (museus, centres d’estudis, associacions culturals...). Algunes d’aquestes entitats estan especialitzades en algun àmbit específic dins del patrimoni etnològic, mentre que d’altres tenen com a focus principal un territori determinat. El Servei de Recerca i Protecció del patrimoni etnològic fomenta des de fa anys, amb mesures específiques, la col·laboració entre elles i l’aprofitament mutu de l’expertesa de cadascuna, mirant així d’optimitzar les energies d'unes organitzacions en general força precàries. A principis de 2024, aquesta xarxa haurà experimentat un canvi notable, tant qualitatiu –amb la incorporació d’entitats especialitzades nous temes i territoris- com quantitatiu.

Aquesta comunicació vol posar de relleu la complexitat de la gestió del patrimoni etnològic al nostre país, emfasitzant tant les seues febleses com les seues fortaleses. Vol reivindicar, també, el paper de la societat civil en la defensa del patrimoni etnològic, terratrèmols amb epicentres múltiples que converteixen el patrimoni en una experiència vibrant i comunitària. El paper de la societat civil, de les persones no expertes, en definitiva, que enllaça amb una llarga tradició d’etnòlegs autodidactes del nostre país.