Antropologia cementirial a Catalunya. Trobarem en les tombes a les mateixes persones que habitaven els carrers?

L’impacte de la diversitat cultural en les identitats catalanes també es pot entreveure passejant pels cementiris o descobrint què passarà amb el cos del nostre veí musulmà que ha nascut al Marroc o amb el cos de la nostra veïna musulmana nascuda a Lleida amb arrels de Gàmbia i que acaben de morir en terra catalana després de 2, 7 o 30 anys vivint aquí. “Els cementiris són comunitaris, és a dir, en aquest lloc es troben les tombes dels membres de la comunitat, sense arribar a ser tombes col·lectives, perquè cada difunt té el seu propi espai determinat” (Rodriguez Reyes, 2018, p.12).
Encara que la repatriació ha estat l’elecció més prioritària i buscada d’acord amb les creences, simbologies i pràctiques funeràries dins del col·lectiu musulmà, la història ens demostra que els seus cossos porten dècades sent enterrats aquí (des de cadàvers trobats a les platges andaluses des dels anys ‘80, fins i tot gairebé un segle des que va acabar la guerra civil espanyola (1936-1939) i es van haver d’inhumar als soldats rifenys que van lluitar en ella).

Degut a la pandèmia i al tancament de fronteres, moltes persones musulmanes han hagut de ser enterrades en cementiris catalans que no tenien recintes o parcel·les musulmans preparades que respectessin els seus preceptes i desitjos religiosos. Cóm és possible si porten anys vivint a Catalunya i, de fet, alguns i algunes tenen la nacionalitat espanyola?
“La Llei Orgànica de Llibertat Religiosa de 1980 [que] garanteix explícitament (art.2.1b) el dret de tota persona a “rebre una sepultura digna, sense discriminació per motius religiosos”, així com a no ser obligada a practicar actes de culte o rebre assistència religiosa contrària a les seves conviccions personals” (Tarrés et al., 2012, p.6). Llavors, que hi ha darrere de la decisió dels municipis de no oferir aquest espai legítim a la seva població musulmana? És que la població musulmana no vol ser enterrada aquí encara que el seu entorn social sigui aquí? És la repatriació l'opció més tradicional, amb més sentit religiós, més econòmica, més senzilla, més còmoda, més digna o més què? És una decisió amb tintes generacionals? És tot això plegat? Què vol i voldrà la població jove? Es continuen fent repatriacions perquè la comunitat musulmana no sent que part de la seva història de vida també és catalana o és la societat catalana la que no acull que la seva identitat forma part d'un mosaic divers? En quins municipis podem passejar i trobar pels seus cementiris tombes de les persones musulmanes que han tingut la seva casa, el seu negoci i la seva vida social a Catalunya?

Amb el professor Jordi Moreras Palenzuela estem treballant en un projecte encarregat per la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat que es denomina “PRESENT I FUTUR DE LES INHUMACIONS SEGONS EL RITU MUSULMÀ A CATALUNYA. ESTAT DE LA QÜESTIÓ I PROPOSTES TÈCNIQUES D’ACTUACIÓ PER A CEMENTIRIS MUNICIPALS I COMARCALS”. La idea d’aquesta comunicació és traslladar els resultats de la investigació i posar sobre la taula els moltíssims interrogants que ens estan sorgint.

Bibliografía

Rodríguez Reyes, J. C. (2018). Modelo de negocio para la creación de un cementerio ecológico en la ciudad de Ibarra (Tesis de Licenciatura). Universidad Regional de los Andes,
Ecuador.

Tarrés, S., Solé, A., Jàvega, N., y Moreras, J. (2012). Migrar, morir, ¿retornar? Un programa de investigación sobre la muerte en el contexto migratorio. En VII Congreso sobre Migraciones Internacionales en España: Movilidad Humana y Diversidad Social (1-14).