Anàlisi de les polítiques i espais de memòria de les Terres de Ponent des d’un punt 1de vista etnològic.

La present comunicació presenta un estudi sobre les polítiques de memòria de les Terres de Ponent analitzant els espais de memòria presents (Nora, 1984), accions i mocions desenvolupades i quina implicació han tingut els museus de la XMTLLA, i en especial els de Lleida ciutat, a l’hora de tractar la memòria històrica en el seu discurs museològic.
L’estudi es basa en la teoria de les dissonàncies patrimonials (Tunbridge, J; Ashworth, G; 1996) i perquè hi queden relacionats els espais de memòria (NORA, 1984) a través dels conflictes bèl·lics; és en aquesta comunió on apareix inserida la vinculació patrimoni-memòria des d’una vessant política o polititzada (Van Geert; Roigé, 2016).

Des d’aquesta perspectiva es genera una diferenciació clau entre el monument i els monuments històrics, segons l’ús que en fan del passat: un monument té la finalitat de commemorar i reviure el passat des del present, però no assegura que aquest no sigui oblidat o destruït per la comunitat (Choay, 2007:12 en: Zúñiga, 2017:190); els monuments històrics, en canvi, formen part del present viscut i requereixen ser conservats (Dormaels, 2012 en: Zúñiga, 2017:190) ja que es construeixen degut a un distanciament amb el passat que representen, i a més, són concebuts com a objectes amb uns valors concrets.
El mateix passa amb els espais de memòria, on els llocs històrics que hi queden presentats, els seus testimonis i la seva història viva es presenten com element immòbils (Grard, 2003; Guixé, 2009; Font, 2013 dins: González, 2016:1269).

La metodologia emprada ha sigut l’anàlisi sobre espais de memòria de la província de Lleida a partir de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic, disgregant els espais commemoratius dels espais expositius o centres d’interpretació. Així doncs, el nombre total d’espais de memòria de la Província puja a 82, la majoria dels quals són vestigis (trinxeres o búnquers) o plaques commemoratives en cementiris. Pel que fa al còmput total d’espais expositius es redueix a 3: centrats única i exclusivament en el fet bèl·lic, cap d'ells a Lleida ciutat i amb una obertura intermitent.
Lleida ciutat presenta una notable mancança de coneixement i reconeixement de la memòria històrica local i territorial a nivell institucional, per tal d’assentar les bases d’una bona política memorial a llarg termini i de forma constant. Un argument que explica la creació de la plataforma ciutadana Lleida 1936 que reclama la creació d’un Centre d’Interpretació de la Guerra Civil i la Postguerra. És en aquest punt on el desenvolupament local dels museus és crucial per oferir un espai on les dissonàncies patrimonials vinculades a la memòria històrica poden ser resoltes, a través de: transcendir més enllà del fet bèl·lic, i per tant, treballar els seus discursos com els museus etnològics.

GONZÁLEZ VÁZQUEZ, David. (Octubre de 2016). «La patrimonialización de la memória histórica: entre el deber social y la estrategia turística. Apuntes sobre el caso catalán». PASOS, Revista de Turismo y Patrimonio Cultural. 14 (Nº 5). 1267-1280.
TUNBRIDGE, J.E., ASHWORTH, G.J. (1996). Dissonant Heritage: The management of the Past as a Resource in Conflict. Wiley
NORA, Pierre (2009). Les lieux de mémoire. Santiago: LOM
VAN GEERT, Fabien; ARRIETA URTIZBEREA, Iñaki; ROIGÉ, Xavier. (2016). Los museos de antropologia: del colonialismo al multiculturalismo. Debates y estrategias de adaptación ante los Nuevos retos políticos, científicos y sociales. Universidades Federal de Goiás.
ZÚÑIGA, P. (2017). «Patrimonio y Memoria: una relación en el tiempo». Revista de Historia y Geografía, Nº 36. (189-194)