Els buits jurídics i la vulneració de drets de la cita prèvia obligatòria

Des de la pandèmia del COVID-19 la cita prèvia s’ha estès per gairebé totes les Administracions Públiques. No obstant, en l’àmbit de les migracions no suposa un fet nou i s’aplica des de fa temps per la majoria dels seus tràmits (sol·licituds d’asil, expedició de la TIE, presa d’empremtes, etc) com a resposta a la falta de dotació d’efectius de les Oficines d’Estrangeria. En els últims anys, ha suposat un autèntic problema d’accessibilitat a l’Administració i la creació d’un mercat secundari de cites on xarxes criminals revenen aquestes cites a preus abusius.
Les eines informàtiques de l’Administració per presentar telemàticament aquests procediments no són fàcilment accessibles per la població i, davant la inaccessibilitat de les oficines, les persones migrants es veuen empeses a recórrer a gestories, despatxos d’advocat i entitats del tercer sector per poder tramitar les seves autoritzacions. A efectes pràctics, això suposa una privatització d’aquest servei públic, on l’assistència en la presentació de la sol·licitud, la recollida de la documentació i la informació recau sobre actors privats en comptes dels funcionaris públics de les administracions responsables.
El defensor del poble i els síndics de greuges autonòmics, venen alertant des de l’any 2020 sobre la cita prèvia i com la seva obligatorietat pot resultar incompatible amb la normativa vigent. En aquesta comunicació es pretén analitzar, amb un llenguatge clar i entenedor, l’actual regulació jurídica de la cita prèvia i com els buits normatius actuals generen un espai de gran discrecionalitat per a l’Administració. Tot i que la cita prèvia pot ser una eina positiva per organitzar els recursos de l’Administració, la seva obligatorietat no té una cobertura legal expressa i suposa un obstacle en els tràmits administratius de les persones migrants. Aquesta situació deriva en una vulneració en l’exercici dels drets d’aquestes persones i de la pròpia normativa vigent.