El poder dur del dret a la propietat i el poder tou del dret a l’habitatge: inseguretat jurídica i inseguretat residencial en les relacions d’arrendament

El concepte d’inseguretat jurídica forma part del llenguatge habitual utilitzat per actors del mercat immobiliari a l’hora de referir-se als marcs legals canviants que s’han generat en els darrers anys en matèria d’habitatge, sobretot a Catalunya, però també a l’Estat espanyol. L’ús del terme per part dels inversors, els quals veuen amenaçades les seves expectatives de guany, contrasta amb la inseguretat residencial experimentada per les llogateres, les quals veuen la seva permanència a la llar amenaçada degut a la manca de drets que en protegeixin l’ús. Fruit d’un estudi etnogràfic de les relacions de propietat entre arrendataris i arrendadors a la ciutat de Barcelona, aquest treball es proposa abordar com el dret a la propietat privada i el dret a l’habitatge es protegeixen de manera diferenciada en la pràctica, inserint les pràctiques jurídiques i administratives dins de les relacions de propietat àmpliament enteses.

L’auge del capitalisme rendista (Cristophers, 2020), i en concret, de les pràctiques d’hiper-mercantilització del mercat de lloguer privat formen el context immediat d’aquesta recerca. Per una banda, aquesta dinàmica de mercantilització en torn a la renda necessita d’una adaptació dels marcs jurídics per a fer més efectiu el poder d’extracció a través de la possessió d’actius immobiliaris. En altres paraules, els processos de mercantilització i creació de nous actius es recolzen amb la seva codificació en marcs legals (Pistor, 2020) dels quals la propietat i els contractes en són mòduls centrals. De fet, el present estudi parteix de l’anàlisi que l’auge rendista no es pot entendre sense la constant necessitat d’aquest de garantir la màxima llibertat (això és, amb la major absència de condicionants) per a establir contractes, en aquest cas d’arrendament. Per altra banda, ens trobaríem, si utilitzem l’expressió de Polanyi (1947) amb un contra-moviment de protecció contra la ficció contractual que iguala els subjectes amb condicions materials desiguals. Aquest contra-moviment, que el trobaríem estretament lligat a les peticions del moviment per l’habitatge, s’expressa a través de reformes legals que condicionin la forma dels contractes per tal de protegir l’habitatge (ex. Introducció de controls de lloguer, lleis que protegeixen l’ús social dels habitatges, i la recent publicada llei d’habitatge).

En aquest context de conflicte social que disputa un marc legal canviant en torn als drets de propietat dels arrendadors respecte dels arrendataris, se’n deriva l’anàlisi central del treball que es presenta. Prenent prestades les expressions “poder tou” i “poder dur” (Nye, 1985), es mostra com s’expressen, en la pràctica, les diferències en la aplicació dels marcs legals que protegeixen el contingut dels contractes i del dret a propietat (arrelats directament al codi civil) i els que protegeixen els drets dels usuaris dels habitatges i que suposen una excepció a la llei contractual fonamental. Per una banda, els contractes d’arrendament i la capacitat de la propietat per reclamar la possessió de l’immoble disposen de mecanismes durs coercitius d’implementació com ara els poders judicials i policials. Davant d’aquesta realitat, una part substancial de les llogateres es veuen empeses a abandonar els seus habitatges cada cop que finalitza el contracte d’arrendament i aquest no queda renovat, patint el que s’ha anomenat, per part de les organitzacions en defensa del dret a l’habitatge, un ‘desnonament invisible’ – lògica que s’ha volgut contra-restar amb la desobediència civil activa dels contractes de lloguer. Per altra banda, en contrast, els drets i condicionants que formen part del fragmentat gruix legal que defensa el dret a l’habitatge depenen de la capacitat sancionadora de les administracions públiques, amb recursos escassos per la seva implementació. L’activació de les administracions, a més, depèn de que els usuaris (en aquest cas, les llogateres) siguin capaces de guiar-se a través d’estructures burocràtiques complexes. A més, les llogateres sovint experimenten indefensió davant de procediments legals, com ara el desnonament, que posen en perill la seva permanència a la llar. Les llogateres es veuen, per tant, forçades a fer ús d’un poder tou, a través de la mobilització, la desobediència civil i la incidència en l’opinió pública, per poder protegir el terreny, encara que restringit, de drets guanyats.