L’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Mallorca (IPCIM). Consideracions des de l’antropologia.

El 13 d’abril de 2019 es va publicar la Llei 18/2019, de 8 d’abril, de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears que, a la seva disposició addicional primera, estableix que “Durant el primer any, comptador des de l’entrada en vigor d’aquesta llei, els consells insulars elaboraran o actualitzaran l’inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del seu territori, amb la col·laboració de l’Administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears.” Aquest imperatiu de la norma condueix a la institució insular a gestionar el mandat i opta per la licitació pública que es resol a favor de Labrit Patrimoni Immaterial.

A part de les qüestions d’índole econòmica, la licitació estableix i determina un seguit de condicions força rígides que afecten el nombre de manifestacions a incorporar a l’inventari (600), en un termini de temps concret (quatre anys), d’acord amb una zonificació de base municipal i mitjançant una metodologia determinada (fitxa IRMU, enregistraments audiovisuals i gràfics, i possible entrevista).

A partir de la experiència, Labrit afronta el projecte amb criteris de gestió del patrimoni cultural des d'una perspectiva antropològica, fent ús de la seva estructura organitzativa i a partir de la creació d’un equip multidisciplinari local, mallorquí, que entoma el treball de camp. I és que la interacció amb les comunitats portadores ha de ser eix de l'actuació de l'estructura executora, la qual cosa implica que les persones intervinents en l'execució dels registres hagin de ser coneixedores de la cultura i la llengua local.
L'antropologia aplicada, però, no pot obviar el context en el qual el PCI es desenvolupa en l'actualitat: la transmissió intergeneracional directa tendeix a esvair-se en benefici de la indirecta, via pantalles; els registres gràfics i audiovisuals es converteixen en una necessitat imperiosa; la previsió d'aplicacions en l'àmbit turístic i productiu ha de preveure's en comunió absoluta amb les comunitats portadores i sempre des de criteris de benefici local, de cara a possibilitar el desenvolupament endogen sobre la base del paisatge cultural que l’inventari va dibuixant.

Aquesta perspectiva antropològica exigeix una aproximació holística que es veu condicionada per dos tipus de limitacions: els pressupostaris, d'una banda, incloent-hi la licitació de l’inventari sense que prèviament s’hagués fet un treball de preinventariat, i, d’una altra, la predeterminació d'una determinada quantitat de manifestacions del PCI, amb uns terminis fermes, pensats des del punt de vista de l’administració, més habituada a gestionar el patrimoni tangible.

Ara, en aquesta comunicació, volem aportar una visió interna i autocrítica del que entenem suposa el mateix projecte, la seva significació, així com sobre les dificultats d’execució. Una reflexió des de l’antropologia aplicada al mateix concepte d’inventari, les seves característiques i el seu abast. La metodologia utilitzada, els condicionants i els imponderables del projecte, la visió dels gestors, el treball de camp, la percepció de les comunitats portadores i el procés patrimonialitzador.