| Abstract | Aquesta comunicació pretén ser al mateix temps una aproximació a l’anomenada antropologia dels ambients atzarosos; una reflexió sobre com i perquè determinats esdeveniments són reconeguts com a catastròfics; i un primer anàlisi, a partir de diferents exemples passats i presents, de com aquesta consideració endega tot un procés de disseny i construcció d’un món futur impossible fins al moment.
Quan l’any 1979 William I. Torry proposa parlar de l’antropologia dels ambients atzarosos front d’altres denominacions com antropologia de les catàstrofes o antropologia dels desastres naturals, ho fa precisament per reconèixer la significació cultural de conceptes com catàstrofe, desastre o calamitat i la importància d’analitzar com les diferents cultures atribueixen aquesta condició a determinats fets, habitualment manifestacions de la natura, però no només. Seríem davant d’unes construccions culturals que sempre remeten al caràcter extraordinari de l’esdeveniment perquè, com apunta Oliver-Smith (1998), “disrupt routine life, destabilize social structures an adaptations and endanger world-views and systems of meaning” (182). És a dir, la condició de desastre o catàstrofe no naixeria dels danys, ni de la naturalesa de l’esdeveniment (independentment de si és un fenomen natural o no), ni de qui l’ha generat (la natura, les deïtats o l’esser humà per citar els més habituals), ni de la seva excepcionalitat en termes de freqüència, tot i que tots aquests faciliten i molt la construcció i justificació d’aquesta consideració; sinó de com són viscuts i interpretats els fets, de la capacitat que en un determinat moment se’ls atribueixen per posar a tota una societat cap per avall.
Així, terratrèmols, tsunamis, erupcions, tempestes... però també accidents nuclears, fams, guerres o fins i tot malalties, serien culturalment i socialment considerades catàstrofe, calamitat o desastre, quan aquestes societats veurien el present (i conseqüentment el futur) com a impossible. A partir d’aquí, semblaria desplegar-se tota la capacitat performativa de la catàstrofe en esdevenir el factor que legitimaria l’empresa providencial o l’acció política extraordinària i inimaginable fins aquell moment. Arribats aquest punt, l’antropologia dels ambients atzarosos obre tot un camp d’anàlisi en aproximar-nos al procés d’articulació de noves visions dels món, nous sistemes de significació... de nous futurs impensables (i possiblement inacceptables) fins aquell moment, però també a incorporar qüestions com l’oportunitat política, la mobilització del capital polític, econòmic, etc. a l’hora d’analitzar l’aparició de noves formes de relació i organització, actuacions, etc,
Oliver-Smith, Anthony (1998) “Global cahges and the definition of disaster”, a Quarentelli, Enrico .L (ed.) What is a disaster?, Routledge. i
Prince, Samuel H. (1920) Catastrophe and Social Change. Columbia University
Torry, William I. (1979) “Anthropological Studies in Hazardous Environments: Past Trends and New Horizons”, Current Anthropology, Vol 20, 3:517-540.
|
|---|
