Autonomia versus identitat? Aprenentatges des de la gestió domèstica de la violència de gènere a la Casamance (Senegal)

L’augment de l’autonomia individual és un dels horitzons persistents en el procés de maduració i diversificació del moviment feminista, que ha estat sovint caracteritzat com una seqüència d’onades. Precisament la quarta onada, encara no del tot consensuada, hauria esclatat durant la 2ª dècada del segle XXI entorn a la persistència de l’associació entre assetjament sexual i explotació econòmica (amb el moviment Me too, com a principal desencadenant), en un context d’agudització del debat decolonial. Recuperant i actualitzant, doncs, aspectes de les tres vagues anteriors, l’accent s’ha posat en gran mesura en la reacció front a la “violència de gènere”, concepte que és una punta de llança de l’esforç actual del moviment feminista, sustentat sobre la multiplicació de les denúncies individuals, és a dir, de la reivindicació de la pròpia autonomia.

Aquesta evolució implica una dialèctica entre l’autonomia individual i la necessitat d’establir un context col·lectiu que la garanteixi, obrint implícitament un interrogant sobre el punt límit en el qual l’oposició es pot convertir en contradicció, i conflicte. Aquesta estructura s’evidencia sobretot en contextos amb estats febles, que no poden garantir ni serveis socials ni mecanismes eficients per obligar a complir les lleis. En aquests contextos, és la pròpia societat la que genera mecanismes que gestionen la violència, en particular en l’àmbit domèstic i local. Aquest escenari ha estat sovint motiu de desconfiança dins del moviment feminista, fins limitar la privadesa de l’àmbit familiar, propugnant la dissolució del que en la nostra societat em anomenat “pàtria potestat” i assegurant la superioritat efectiva de la norma imposada per l’estat, a la seva vegada obligadament coherent amb el consens internacional al voltant del model de DDHH universals.

Aquesta desconfiança augmenta quan aquest àmbit domèstic està configurat per forces cultural diferents a les dominant al món occidental, cosa habitual als esmentats escenaris d’estats febles, tal como exemplifiquen tantes societats africanes. Ara bé, amb desconfiança o sense, resultat clar que en aquests contextos socials, existeix un pluralisme cultural de fet que fa que la perspectiva jurídica col·lectiva -sovint “informal”- potser tan o més pesant que la individual. Es pot llegir aquest fet com un obstacle per als drets, però cal tenir en compte que, en aquestes situacions, l’eficàcia en la prevenció contra la violència de gènere està directament relacionada no tant amb el grau d’autonomia garantit a l’individu com per la intensitat i el nombre de connexions de cada persona -de cada dona en el cas que ens ocupa- amb altres col·lectius sovint de vinculació obligatòria, la integració, la identitat amb “comunitats” doncs, com ara el llinatge, el grup d’edat o d’iniciació. Sovint s’entén aquesta imbricació com a repressiva, però la informació etnogràfica, empírica. apunta que també genera oportunitats, opcions estratègiques per a les dones, amb efectes gens menyspreables quant a la producció de benestar en entorns empobrits o amenaçats per la pobresa.

La comunicació posa a prova aquesta línia de recerca a partir de la participació de l’autor en una recerca sobre violència de gènere en les llars de la Baixa Casamance. En la societat de la regió, tant al cor del mon joola (OussouyI com a les zones urbanes (Ziguinchor) i turístiques (Kafountine) més cosmopolites, ben sovint els quadres de possibles violències -sobretot de violències econòmiques, però també físiques-, com ara el matrimoni ofereixen també els principals recursos per prevenir-la o arbitrar-la. En funció en gran mesura de les possibilitats de mobilitzar conjunts identitaris que desborden el quadre domèstic i que poden influir en l’arena política local.

La intenció és extreure ensenyaments sobre la dimensió col·lectiva de l’autonomia (no de l’autonomia individual) i comparar implicacions en diferents contextos (locals, glocals, transnacionals...), no tant per trobar un “nou patró”, sinó per explorar com el moviment feminista pot enriquir-se d’una diversitat que, només a primera vista, sembla afeblir la seva consistència militant transnacional.