"Is there a Northern question?" Acholiland a l'alba de la Uganda postcolonial: memòries en disputa

"Is there a Northern question?", es preguntava el sociòleg A. G. G. Gingyera-Pinycwa l'any 1987, just un any després de l'arribada de Yoweri Museveni a la presidència d'Uganda. Gairebé quaranta anys després, el nord del país continua patint les conseqüències de la no resolució de la pregunta formulada pel Gingyera-Pinycwa. Entremig, la violència del Lord's Resitance Army i l'exèrcit ugandès han marcat la vida quotidiana de les persones durant més de 30 anys, generant un buit històric i memorial en el per què de l'inici d'aquestes violències, així com la voluntat d'estudiar-les.

L'any 1986, a Uganda finalitza un conflicte armat guerriller que durava des del 1982, quan un grup de rebels es va enfrontar al govern presidit per Milton Obote en la seva segona etapa presidencial. El seu líder, el mateix Yowei Museveni, havia fundat el National Resistance Army en el seu exili, passant per Moçambic i Tanzània, i acabaria derrotant tant el govern d'Obote com el breu període presidencial de Tito Okello. Museveni, vestit de militar i davant de les càmeres de televisió, va pronunciar un discurs el 29 de gener del 1986 a Kampala on proclamava la seva victòria militar i la voluntat "immediata" de restaurar la democràcia. Tancava el final del conflicte armat i marcava una línia de tolerància zero amb aquells opositors al poder, els quals ja començaven a aparèixer, o millor dit, sempre havien estat presents. Tot i així, des d'uns inicis la negació d'una possible oposició legítima, així com la negació d'un conflicte, va estar present precisament a la regió d'Acholiland.

Aquesta comunicació pretén comparar la memòries dissidents sobre les ràtzies que pateixen diferents comunitats a la zona d’Acholiland per part dels batallons del NRA destinats al nord quan Museveni ja ha pres el poder a Kampala. Parlem concretament del 35è Batalló, que va cometre atacs indiscriminats i contra civils desarmats al nord als primers mesos del 1986 (Cooper i Fontanellaz, 2015). Just en aquest moment, al maig del 1986, el nou govern de Museveni va ordenar a tots els exsoldats de l’UNLA, l’antic exèrcit oficial amb el govern de Milton Obote, que es dissolguessin i lliuressin les seves armes al NRA. Una desmobilització que no va ser ni pactada ni va seguir cap política d’acollida dins les noves tropes institucionals. De fet, aquesta ràpida desmobilització sense una política al darrere va generar una
situació on els retornats es sentien estrangers interns que no s’adapten a una vida rural, on sovint es veien desplaçats per la impossibilitat d’accedir a terres de cultiu (Behrend, 2000). Segons les fons orals recollides, l’anunci del desarmament forçós va arribar a través de la ràdio i va ser rebut com amenaçador, un símil amb les setmanes prèvies al genocidi ruandès del 1994 (Justice & Reconciliation Project, 2014). L’envergadura dels abusos comesos van ser sense precedents a la zona, fins i tot en comparació amb la situació en règims anteriors, segons recull el mateix estudi. D’aquesta manera, un nombre creixent d’exsoldats vençuts pel NRA al sud del país també van ser arrestats per sospites de propietat d’armes o activitats considerades antigovernamentals. Molts d’ells van ser enviats a camps anomenats de «despolitització» a zones pròximes a Luwero. En conseqüència, molts dels excombatents que es van sentir perseguits i exclosos van optar per fugir a les zones boscoses i alinear-se amb els grups rebels emergents, entre ells el LRA (Werbner, 1989). Tots aquests fets no estan estudiats en profunditat ni tenim xifres de a quanta gent va afectar, tan sols trobem algunes anotacions de camp que ens en parlen. I de fet, cap mitjà de comunicació del moment va informar d’aquesta situació.

Un any més tard, apareix la publicació de Gingyera Pinycwa i ja s’apunten les directrius de negació d’un conflicte i l’evasió de declaracions públiques al respecte. Son exemples de silencis i buits que s’han convertit en oblits volguts. Un pas més del concepte d’inhibició estatal que Ben Jones defensa en els seus estudis. L’estat no només s’inhibeix, l’estat oblida volgudament. Aquesta distorsió del relat entre la glorificació de l’ascens al poder de Museveni mentre al nord del país es vivien situacions de persecució i repressió és el que ha generat, des d’Acholiland, memòries locals, divergents i que omplen uns buits als marges del monopoli discursiu estatal. Conèixer en profunditat testimonis orals i d'arxius sobre els inicis del conflicte ens permetran desenvolupar un treball profund sobre els mecanismes de construcció de memòries locals al nord del país.