El temps de la crisi climàtica i l’ecologisme: transició ecosocial o col·lapse?

En els darrers temps pren forma un conflicte dins del moviment ecologista que té a veure amb la crisi climàtica, l’esgotament dels recursos, la urgència de la transició ecosocial i el futur que ens espera. Un dels sectors considera que el temps se’ns acaba i ens aboquem al col·lapse, de manera que gairebé no ens queden més opcions que l’adaptació i la pura mitigació de les pitjors conseqüències de l’escalfament global, però a vegades hi veu l’oportunitat per a una mena de reset civilitzatori descentralitzat i llibertari. L’altre sector defensa, en canvi, que tot i l’emergència som a temps per encarar la descarbonització de l’economia que freni l’escalfament i, al mateix temps, que hem de fer-ho imaginant el món que volem per a després de la transició. Aquest sector, més possibilista, posa sobre la taula una qüestió crucial per a les ciències socials i la teoria política: la mediació cultural, política, històrica que s’interposa entre el món biofísic i el món social, el fet que no hi hagi una translació directa dels efectes del primer sobre el segon. El que passi en les dècades a venir en relació amb la crisi climàtica i ecològica dependrà d’aquesta mediació, és a dir, del context i de les (in)decisions humanes.

En aquesta comunicació vull abordar aquestes i altres qüestions que afloren i que són igualment cabdals en el debat social i polític: el temps del canvi climàtic, l’escala de la intervenció necessària per mitigar-lo i la planificació per a la transició ecosocial. D’elles depenen els futurs que s’albiren i, per tant, les esperances que es posen en segons quines sortides (és a dir, mediacions) davant la crisi: decreixement, new green deal, ecosocialisme o, per què no dir-ho, ecofeixisme, entre d’altres.