Conflictes tancats en fals a Moçambic. La reaparició de grups armats de la Renamo a Sofala des del 2012 i el conflcite armat de Cabo Delgado des de 2017.

Moçambic va aconseguir la independència el 1975, després de 10 anys de lluita armada contra l’imperi portuguès. La lluita armada va prolongar-se per la imposició d’un projecte revolucionari que volia transformar el país, especialment per via de modernitzar les zones rurals. La resistència armada contra el projecte revolucionari endegat amb la independència de Moçambic va començar a Sofala, l’any 1977, gràcies al suport d’Estat veïns hostils a la revolució. Des de Sofala la Resistència Nacional de Moçambic (Renamo) va fer valer el suport social que rebia, i el conflicte es va generalitzar a tot el país. La Renamo va arribar amb força unes negociacions de pau arbitrades per la Comunitat de Sant Egidi, que finalment van desembocar en la signatura d’un Acord de Pau a Roma (1992
A l’octubre de 1992 Moçambic va fer-se famós pels Acords de Pau que posaven fi a 16 anys de guerra i, malgrat les dificultats per posar en marxa les eleccions multipartidàries que van celebrar-se dos anys després, aquestes es van celebrar amb tranquilitat. i Moçambic va pasar a ser considerat un model d’exit en la transició de la guerra a la pau i la democràcia.
Més de 30 anys després l’èxit d’aquelles negociacions aquell èxit no llueix tant.
Ës cert que la Renamo va esdevenir el principal partit de l’oposició i continua sent-ho fins avui, malgrat que mai ha guanyat les eleccions presidencials. Però també ho é que des de l’any 2012, sectors minoritaris de la Renamo van tornar a prendre les armes, cansats de protestar pel no acompliment de diferents punts de l’Acord de Pau. El govern moçambiquès s’ha limitat a donar una resposta militar a aquesta actitud d’una part minoritària de la Renamo. La mort natural del líder històric de la Renamo l’any 2018, i la progressiva eliminació física dels líders dissidents de la Renamo, animen al govern a fer veure que no hi ha un conflicte pendent a la zona centre del país. Malgrat tot, el fet que des de 2012 hi ha hagut persones armades actuant, i que encara hi ha romanents mancats de lideratge és un fet que fa de mal amagar.
Els acord de pau del 1992 van ser molt importants, però tal com diu l’historiador francès Michel Cahen, hi ha un espai social Renamo que continua insatisfet, i que no ha trobat la possibilitat d’encaixar la seva manera de veure el país per la via política. La via armada possiblement ha estat derrotada, i és cert que la majoria de la gent vol viure sense guerra. Però a la provincià de Sofala no es pot dir que hi hagi pau. Hi ha un conflicte tancat en fals, un camp abonat per a que la memòria vagi covant la llavor del conflicte des del silenci.
El conflicte que va esclatar al nord del país l’any 2017 ha contribuït encara més a distreure l’atenció d’aquest conflicte tancat en fals.