Cosir passat i futur amb llavors i varietats locals. De la conservació a la generació

"Betikoa". De sempre. De tota la vida. I "etxekoa". De casa.
Es tracta de dos adjectius que van aparèixer de forma repetida al llarg del treball de camp que vaig fer en torn a la història i la (re)producció de llavors de dues varietats de tomàquet cultivades al País Basc. Totes dues s'hi cultiven des de fa uns 30 o 40 anys i les dues han viscut algun tipus de procés de "localització". No obstant una és una varietat híbrida comercial, propietat de Bayer (abans Monsanto) i l'altra una varietat "local", de pol·linització lliure.

En el cas de les llavors i varietats locals és habitual que s'emfatitzi el vincle que tenen amb el territori, ubicant-lo en un passat remot. Allò "de sempre" o "de tota la vida" sembla que reforci els nostres vincles identitaris i culturals, en aquest cas també amb les llavors. No obstant, el treball de camp m'ha mostrat que els productes "locals" tenen històries molt recents i les persones i comunitats memòries molt curtes. "A la tercera vegada que fem alguna cosa ja la considerem 'de tota la vida'" vaig escoltar en el treball etnogràfic. I, sovint, quan convertim un objecte o pràctica en tradició i element identitari nacional o cultural el següent pas, reivindicació o pràctica és el de la conservació. L'idioma, festes populars, plats i receptes gastronòmiques, o les mateixes llavors són només alguns exemples.

No es tracta, però, d'una qüestió trivial. Les varietats locals o de pol·linització oberta són fonamentals per a una agricultura sostenible i a petita escala, així com per a l'alimentació del futur. No obstant, davant (o millor dit, de la mà de) les propostes de conservació, un agricultor que produeix llavor local i ecològica em deia que les llavors són les nostres aliades per a mantenir viva la pràctica agrícola i els coneixements i tècniques vinculats a la reproducció de llavors. Anant més enllà, si les llavors i les varietats han estat el resultat del treball de producció i reproducció de llavors en infinitat d'horts anònims, de cara a una alimentació del futur, és més interessant utilitzar aquestes llavors per donar continuïtat a aquestes pràctiques, mitjançant les quals, segurament, en lloc de "conservar" aquelles varietats el que farem serà, mica en mica, anar-ne generant de noves.

El debat o la diferenciació que fa Donna Haraway (1999) entre "reproducció" i "generació" és clau per a aquesta diferenciació. En diàleg amb el treball de camp aquí presentat, el treball de Haraway, Yayo Herrero i moltes altres pensadores ecofeministes ens proposen mirades cap al futur tenint en compte el passat, i des del present, però superant una visió del temps lineal i evolutiva. Són propostes que en un context de crisi vital i ecosocial van més enllà de les visions apocalíptiques o de les solucions megalòmanes basades en una fe absoluta en la tecnologia.

En aquesta comunicació posaré en diàleg el meu treball de camp amb les propostes ecofeministes per intentar donar resposta a les preguntes del simposi. O proposar-n'hi de noves.