L’antropologia en temps de llum minvant
Manifest aprovat a l’Assemblea final del 4t Congrés Català d’Antropologia – CoCA’26: L’ETNÒLEG DAVANT EL COLONIALISME, 75 ANYS DESPRÉS, a propòsit del paper de l’antropologia davant les amenaces de les diferents formes d’imperialisme, colonialisme i feixisme.
Barcelona, 30 de gener del 2026
Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (UB)
Aquest 4t Congrés Català d’Antropologia té lloc davant la representació anunciada d’un col·lapse civilitzatori. La recomposició del capitalisme mundial reprèn expressions pròpies de l’imperialisme colonial dels segles XIX i XX, algunes al si de les pròpies nacions dominants, que també exploten amplis sectors de les seves societats i sotmeten les seves minories. Estem sent testimonis de les noves configuracions que adopta la desmesura colonial, atònits davant l’horror genocida del qual és víctima el poble palestí a mans de l’estat d’Israel. Les amenaces i agressions dels Estats Units dibuixen el rostre gairebé caricaturesc d’un imperi que, no obstant, és tan arrogant i despòtic com ho havien estat altres imperis abans. Alhora, altres potències també competeixen per l’acaparament dels recursos de la terra.
Arreu assistim a l’emergència, fins i tot l’hegemonia, de feixismes que reclamen venjança, tot invocant la violència, la xenofòbia, el racisme i l’exclusió com a remei contra les crisis socials. Les asimetries de classe, de gènere, de “raça” o d’edat no paren d’augmentar onsevulga, al mateix temps que els drets socials s’afebleixen fins a perdre’s. La pobresa esdevé massiva, naturalitzada un cop més a la imatge d’un fenomen meteorològic. En paral·lel, però indestriable de tot l’anterior, la devastació ambiental amenaça el futur del planeta. Tot sota el signe de la cínica impunitat total. Davant d’aquest paisatge enfonsat, és difícil evitar el sentiment de desencís i derrota.
Urgeix preguntar-nos quin ha estat el paper de l’antropologia en el procés que ens ha conduit a aquesta foscor. L’antropologia va començar sent alhora corresponsable i notària de la brutalitat de l’expansió planetària d’Occident, i encara avui dia els governs colonials en fan ús en els seus manuals de “contrainsurgència”, amb l’objectiu de fonamentar “científicament” els seus abusos. Potser som a temps d’assumir una reconsideració dels nostres sabers i la nostra praxi, sense dubtar de la validesa última de la nostra manera d’ensopegar amb les coses –feta d’estranyament crític, contradiccions i paradoxes–, amb vista a comprendre la realitat, com a pas previ per a la seva transformació. En aquest sentit, les apel·lacions a la descentralització de l’acadèmia global, el reconeixement de les contribucions decisives que les antropologies produïdes fora de les fronteres d’allò que anomenem Occident han fet al coneixement compartit, son benvingudes. Ara bé, tenim raons per sospitar que, amb el temps, l’antropologia institucional ha acabat esdevenint senzillament una altra parcel·la acadèmica, més preocupada a distribuir les engrunes de l’aparell universitari que a mantenir-se fidel a aquell projecte que pretenia comprendre i defensar al mateix temps la diversitat i la igualtat humanes mentre posava en evidència allò que les amenaça: la voracitat homogeneïtzadora dels Estats i aquesta colossal màquina de depredar i entristir que és el capitalisme.
No es tracta de magnificar les suposades bondats de l’anomenada antropologia implicada, una fantasia teòrica que dona a entendre que pot haver-n’hi alguna que no ho sigui. Es tracta, més aviat, de repensar i refer eines conceptuals i metodològiques que potser han abocat certes realitats als punts cecs de la nostra mirada. Potser hem oblidat la naturalesa coproduïda del nostre coneixement i el deute adquirit amb aquells actors/actrius que anomenàvem “informants”. En qualsevol cas, ens hem passat dècades plantejant-nos la mort o la crisi irreversible de l’antropologia, i finalment tenim raons per témer que el que s’acabi no sigui l’antropologia, sinó el món mateix.
En el moment actual, no n’hi ha prou amb la denúncia d’allò que és atroç i inhumà, i que s’aplica despietadament i sense fre. Més enllà dels nostres escarafalls d’indignació –i, per què no dir-ho, de la nostra autocomplaença– els antropòlegs i antropòlogues aplegats en aquest Congrés ens emplacem a unir-nos a una contraofensiva generalitzada contra l’horror que ens amenaça a nivell planetari, fent de la nostra tasca, sense embuts ni ambivalències, un dels fronts del combat polític contra l’imperialisme, el colonialisme i el feixisme. I per tal de contribuir-hi des d’aquest moment, prenem el compromís ferm de trobar en l’antropologia, en els seus conceptes, teories i mètodes, les eines necessàries per tal de fer front a un sistema de vida que és ja un sistema de mort. I mentre invoquem l’optimisme de la voluntat, ens emplacem a defensar col·lectivament principis tan senzills i alhora ambiciosos com la veritat, la justícia i la bellesa.