Resum
Aquest simposi vol aplegar estudis que s’estan fent des d’una perspectiva antropològica en relació als mitjans de comunicació social en la nostra contemporaneïtat. Ens referim a una antropologia dels mèdia en el seu sentit més ampli, que inclou tant els textos mediàtics, com les narratives o el contingut dels productes culturals, a més de la seva circulació, les tecnologies, les formes culturals, la creativitat, i les seves formes socials, polítiques i comercials de regulació, així com les pràctiques socials i culturals amb els mitjans en la nostra experiència quotidiana. Ens interessa analitzar la realitat i les diverses formes en què la ràdio, la premsa, la televisió, el cinema, Internet o les xarxes socials vehiculen narratives sobre la realitat, enteses com a producció cultural mitjançant la qual expliquem el món i construïm el consens sobre quins són els fets que compten i com els hem d’interpretar. Aquest consens mai havia estat tan disputat. Estem en un paisatge mediàtic global (Appadurai, 2013), amb accés a informació en temps real de diferents fonts d’arreu del món i de procedència molt diversa que qüestiona el poder dels mitjans tradicionals, però al mateix temps, som potser més vulnerables que mai a les falses notícies, sotmesos a les recomanacions dels algoritmes que generen bombolles informatives per tal de que seguim enganxats a les pantalles. ¿Cóm analitzem des de l’antropologia aquesta mediació cultural i tecnològica, les seves implicacions epistemològiques, socials i polítiques; el sentit dels relats sobre la realitat, els mons imaginaris i els possibles?
Els processos de comunicació mediada per la tecnologia atrauen, des de fa anys, l’interès acadèmic sobre les múltiples formes en què influeixen la interacció humana. No són pas un fenomen nou. L’antropologia dels mitjans neix a mitjans del segle passat de la mà de Margaret Mead, amb el seu projecte d’estudi de la cultura a distància (1953) que reclama l’atenció sobre la producció cultural en la literatura, el teatre, el cinema i els mitjans de comunicació de masses com a nous espais de producció simbòlica a les societats contemporànies, seguit de treballs com els de Victor Turner (1975), Marc Augé (1998), Faye Ginsburg (2002), i les aportacions que ja inclouen els mitjans digitals com ara els treballs de Rosalia Winocur (2002), Néstor García Canclini (2006), les compilacions de Birgit Bräuchler i John Postill (2010), Heather Horst i Dani Miller (2013) o el present volum de Haidy Geismar i Hannah Knox (2021) sobre les tecnologies digitals i les seves implicacions en la política, les relacions personals, la vida domèstica, etc.
Tanmateix, des de l’esclat de la pandèmia per COVID-19 i l’adopció de les consegüents mesures de prevenció el mes de març de 2020, la generalització del teletreball, l’ensenyament virtual o les comunicacions personals sobre la base d’eines i plataformes digitals, han fet augmentar exponencialment la influència de la tecnologia digital i audiovisual a la nostra vida quotidiana. De la mateixa manera, un àmbit com l’antropologia dels mèdia (digital i dels mitjans), que era relativament perifèric en l’antropologia social i cultural, ha esdevingut cabdal per aportar metodologies i eines conceptuals per fer front a aquest repte.
Però el context pandèmic no només és un marc contextual on tots aquests fenòmens es desenvolupen, sinó que esdevé objecte de narrativa en si mateix per tal d’explicar la realitat i el que està passant. Aquests relats conformen un imaginari audiovisual que alimenta diversos canals i mecanismes de comunicació (des de reportatges i documentals fins a blogs o mems). Es fa, per tant, imprescindible aprofundir en l’anàlisi d’aquestes narratives des de les diverses formes i formats en què es generen i es difonen, conformant determinades cartografies de la realitat, no sempre coincidents, que cal resseguir amb precisió per tal de connectar-les adequadament amb els contextos etnogràfics en què es gesten, i com des de l’antropologia ens adaptem i posicionem davant d’aquesta “nova normalitat” (Fradejas-García et al. 2020).
Aquesta construcció de la realitat té lloc en un contínuum d’activitat humana que comprèn tant l’espai físic com el virtual. La combinació d’interaccions online/offline permet una aproximació més comprensiva a les causes i a les conseqüències de la generalització dels mitjans digitals i dels mecanismes de comunicació mediada per la tecnologia en el teixit social (Ardévol, Martorell i San Cornelio, 2021). En aquest sentit, els treballs ja clàssics de Christine Hine (2000 i 2005) van deixar clar que Internet era tant un artefacte cultural com una cultura en sí mateixa i apuntava a formes de vida teixides al voltant de la tecnologia i de la importància de tenir en compte totes aquestes formes comunicatives per comprendre adequadament la interacció humana contemporània. Gairebé dues dècades després, parlar de netnografia (Kozinets, 2009), Web scrapping (Hsu, 2014) o nadius digitals (Prensky 2001) ha passat a formar part de la forma en què ens apropem a l’estudi del temps, l’espai, l’autenticitat i la identitat, com assenyalava Hine, tot expandint els nostres horitzons interactius i relacionals i acomodant les nostres recerques a nous (o no tant) entorns comunicatius. A més, en els darrers cinc anys hem vist com els debats socials, polítics i acadèmics entorn a la realitat han assolit una nova dimensió amb la irrupció de l’anomenada postveritat (Frankfurt, 2005; Ball, 2017). Aquest fenomen, amb un arrelament profund a les xarxes socials i determinats mecanismes de difusió mediada de la comunicació, ens aboca a considerar diferents maneres de recórrer a la refracció intencionada de la realitat amb propòsits ben diferents: contribuir a explicar-la o bé diluir-la (Grau, 2020).
Necessitem, doncs, reflexionar al voltant dels mitjans de comunicació social i de producció cultural, fixar la nostra atenció en estratègies de recerca etnogràfica i models d’anàlisi que ens permetin entendre millor la raó de ser d’aquestes narratives, de les lògiques socials que les impulsen i de les intencionalitats diverses que les reprodueixen. Cal, en definitiva, entendre els mèdia (en sentit ampli) com a una baula essencial en la construcció de realitat. Per això, en aquest simposi volem estimular la participació de recercaires i recerques, acabades o en curs, expertes o novelles, que d’alguna manera connectin els seus objectes d’estudi amb els àmbits de la ràdio, la televisió, el vídeo, internet, la publicitat, etc. Particularment aquelles que:
– S’apropin a les transformacions socials en la manera de comunicar-nos i que s’adrecin a altres formes de percebre el món i d’explicar-lo.
– Explorin narratives sobre diversos fenòmens socials des dels informatius, la publicitat, l’imaginari audiovisual, els mems, els videoblogs o les narracions personals.
– Analitzin les imbricacions de l’activitat quotidiana amb els mitjans digitals.
– Vulguin compartir l’experiència en recerca en etnografia digital, explorant els seus diferents vessants i explorant els límits cada cop més permeables entre la relacionalitat online i offline.
– Encarin des de l’antropologia el repte d’entendre i d’explicar el món en aquests nous contextos comunicatius, mediàtics i narratius.
– Estudiïn formes diverses de refracció de la realitat (des de la ficció fins a la postveritat) i plantegin una aproximació crítica als processos de representació cultural, a la gestió de mecanismes de transmissió i difusió, i a les conseqüències que la recepció d’aquestes representacions pot comportar en les audiències.
Referències
Augé, M. (1999). La guerra de los sueños. Barcelona: Gedisa.
Appadurai, A. (2013). The Future as Cultural Fact: Essays on the Global Condition. Londres: Verso.
Ardèvol, E., Martorell, S., & San-Cornelio, G. (2021). El mito en las narrativas visuales del activismo medioambiental en Instagram. Comunicar: Revista Científica de Comunicación y Educación, 29 (68).
Ball, J. (2017), Post-Truth. How Bullshit Conquered the World. Londres: Biteback Publishing.
Bräuchler, B., & Postill, J. (Eds.). (2010). Theorising media and practice (Vol. 4). Berghahn Books.
Frankfurt, H. (2005), On Bullshit. Princeton: Princeton University Press.
Fradejas-García, I., Lubbers, M. J., García-Santesmases, A., Molina, J. L., & Rubio, C. (2020). Etnografías de la pandemia por coronavirus: emergencia empírica y resignificación social. Perifèria. Revista d’investigació i formació en Antropologia, 25(2), 4-21.
García Canclini, N. (2006). Diferentes, desiguales y desconectados: mapas de la interculturalidad. Gedisa.
Geismar, H., & Knox, H. (Eds.). (2021). Digital Anthropology. Routledge.
Ginsburg, F. D., Abu-Lughod, L., & Larkin, B. (Eds.). (2002). Media worlds: Anthropology on new terrain. Univ of California Press.
Grau, J. (2020). Postverdad y ficción.Cómo la distorsión (des)explica el mundo. Barcelona: Ediciones Bellaterra.
Hine, Christine (2005). ’Research relationships and online relationships: Introduction’, in C. Hine (ed.), Virtual Methods: Issues in Social Research on the Internet, pp. 35-50. Oxford: Berg.
____(2000). Virtual ethnography. Londres: Sage Publications Ltd.
Horst, H. A., & Miller, D. (Eds.). (2013). Digital Anthropology. Taylor & Francis.
Hsu, Wendy. (2014). “Digital Ethnography Toward Augmented Empiricism: A New Methodological Framework”. Journal of Digital Humanities, 3 (1). Edición digital: http://journalofdigitalhumanities.org/3-1/digital-ethnography-toward-augmented-empiricism-by-wendy-hsu.
Kozinets, Robert (2009). Netnography: Doing Ethnographic Research Online. Londres: Sage.
Rothenbuhler, E. W., & Coman, M. (Eds.). (2005). Media anthropology. Sage Publications.
Turner, V. (1975). Dramas, Fields, and Metaphors: Symbolic Action in Human Society. Cornell University Press.
Winocur, R. (2002) Ciudadanos mediáticos: la construcción de lo público en la radio. Gedisa.