Resum
Aquest simposi pretén indagar sobre la vigència de velles –però sempre renovades– formes de vida i pràctica de base espiritual que involucren l’expressivitat i la vivència religioses de les classes populars i, de forma especial, de les seves dones. La voluntat és la de posar l’accent en la manera en què aquestes expressions d’espiritualitat popular femenina poc o gens institucionalitzades són maneres de comunicació amb el sagrat que, tot i compartir determinats codis, imatges i creences, escapen al control i la gestió dels estaments eclesials. Sovint, són els col·lectius més subalterns (dones, membres de les classes treballadores, minories sexuals, col·lectius vulnerables o, fins i tot, marginals) els protagonistes d’aquestes formes del que s’ha anomenat religiositat popular, que troben en l’apropiació en els seus propis termes de determinades pràctiques i creences catòliques un recurs per fer front a les vicissituds de la seva quotidianitat, així com un espai alternatiu al de la religió oficial de la que sovint es veuen exclosos o excloses. D’entre els col·lectius subalterns que han recorregut a aquestes formes d’espiritualitat popular destaquen les dones de classe humil, adherides al culte i l’imaginari catòlics. Omnipresents i majoritàries a la pràctica ordinària i a la vida de les parròquies, mai van tenir el mínim accés als llocs de poder d’una Església que menystenia i malfiava la seva manera d’apropiar-se de les imatges religioses i fer-les protagonistes d’advocacions rituals i festives de difícil homologació des de la litúrgia canònica.
Proposta simposi
Les expressions d’espiritualitat i religiositat populars que interessen aquest simposi són expressions –sovint menystingudes– del que constitueix el gruix de la comunicació quotidiana d’amplis sectors de la societat amb allò que pren com a sobrenatural, el que justifica que alguns autors hagin preferit denominar aquest àmbit com a “religió real”, “religió social” o “experiència religiosa ordinària”, és a dir experiències ordinàries d’allò extraordinari. A més d’aquesta consideració de “popular” com amplament difós, aquesta recerca emmarca la seva anàlisi en una vindicació d!aquelles nocions sobre allò “popular” que havien estat objecte, a partir dels anys 60 del segle XX, de relectura i posada en valor des del marxisme d!Antonio Gramsci i que han estat recuperats pels actuals estudis en subalternitat.
Recuperant el seu valor explicatiu, la noció de cultura popular volem emprar-la per remarcar la capacitat creativa de col·lectius socials subalterns -entenent la subalternitat com l’experiència de la subordinació, expressada per la tensió entre la acceptació/incorporació i el rebuig/autonomització de les relacions de dominació i materialitzada en una disposició a actuar com a classe” que combina espontaneïtat i consciencia-. Aquests generen produccions culturals alienes o enfrontades a la ideologia hegemònica, la pròpia de la gent sotmesa i d’institucions que li són pròpies. Com a sinònim de cultura subalterna, la cultura popular és així considerada com a conjunt de maneres de ser, fer i pensar pròpies de segments socials en situació de dominats, alienes, indiferents o contràries a la ideologia hegemònica.
És en aquest punt on les manifestacions i accions engegades per aquells sectors que es troben allunyats del poder converteixen determinats espais en llocs on es fa evident com la lluita de classes i la de gènere, en intersecció amb d’altres lluites socials, pot exhortar-se i canalitzar-se a través de particulars relacions amb el transcendent i no únicament en fórmules estabulades en l’esfera que comunament anomenaríem política. Son aquests sectors, que viuen i encarnen una viscuda desempara, que requereixen la intervenció del misteriós per a trobar respostes o si més no solucions simbòliques a problemes que no poden ser resolts per altres institucions administratives i són aquests mateixos sectors qui troben en figures religioses consol, força i esperança.
Com a exemple d’aquests col·lectius subalterns que sovint protagonitzen aquestes formes de religió popular trobem les dones, sobre tot aquelles subjectes a formes complementàries de subalternitat: dones de classe treballadora, dones grans i/o amb bagatge migratori. Elles han estat sovint apartades de les capes de poder de les formes més institucionalitzades de pràctica religiosa. Aquest fet es fa especialment palès en el cas de l’Església catòlica, de les que les dones han estat apartades de les posicions de poder però també històricament menyspreades per determinats discursos activats des de la institució. No obstant, són nombrosos els treballs que posen de relleu la importància del paper de les dones en la quotidianitat de bona part de les parròquies, així com la seva importància en nombre com a feligreses. Un element, aquest, que ha determinat una part del discurs anticlerical, també a Catalunya, sovint marcat per alguns elements igualment misògins. Igual percepció per part d’autores que han reconegut en l’adhesió de les dones al culte catòlic com una manera astuta de generar espais de sociabilitat específicament femenina, al marge de la dominació masculina a la llar i a la societat en general.
Malgrat que trobem nombrosos exemples d’aquest tipus de pràctica religiosa al llarg de la història i vinculables -sempre de manera precària- a diverses tradicions religioses, en les darreres dècades cobren una nova rellevància per la manera com s’incorporen al conjunt de cosmovisions que s’ha descrit com New Age en el seu sentit més ampli. En efecte, el tipus d’apropament a allò transcendent que caracteritzava determinades formes de religiositat popular -alhora quotidianes i desinstitucionalitzades- fa d’elles precursores de noves espiritualitats marcades per la vivència personal del misteri i el rebuig de tot enquadrament reconegut. Les velles espiritualitats que ens interessen i les noves que veiem com s’estenen tenen en comú que estan totes dues conformades per tota una nebulosa de fidels sense església, fins i tot, persones que poden reivindicar-se com a no-creients o com a mínim allunyades de les grans religions institucionalitzades.
L’objectiu del simposi és mostrar, d’una banda, la diversitat de practicants d’allò que considerem pertinent tornar a anomenar com religiositat popular, tal i com la practiquen majoritàriament dones, es modela de manera singular segons cada perfil (dones grans, dones amb bagatge migratori, treballadores sexuals), però també com aquestes expressions de religiositat femenina es configuren com espais d’adaptació i inclús defensa contra les adversitats quotidianes. Igualment, i de manera més general, volem contribuir a combatre determinats llocs comuns sobre la religió com a forma de dominació, tot mostrant com determinades expressions religioses poden constituir, al contrari, espais d’emancipació i resistència.
Bibliografia
Contreras, J.; Prat, J. 1982. “L’estudi de la cultura popular”, L’Avenç, 63(823):
Delgado, M. 1993. “La religiosidad popular. En torno a un falso problema”. Gazeta de Antropolgía 10 (8). http://hdl.handle.net/10481/13637.
Delgado, M. 1998. Las palabras de otro hombre. Anticlericalismo y misogínia. Barcelona: Muchnik.
Gramsci, A. 2011 [1925-1935]. ¿Qué es la cultura popular? València: Universitat de València.
Graziano, F. 2007. Cultures of Devotion: Folk Saints of Spanish America. Oxford; New York: Oxford University Press.
Gutiérrez Estévez, M. 1984. “En torno al estudio comparativo de la pluralidad católica.” Reis 27: 137-174.
Kingman, M 2017. “La noción de cultura popular: Interés de los debates entre los 80 y 90 del siglo XX para reflexionar sobre la contemporaneidad”. Calle 14 revista de investigación en el campo del arte 12 (2): 112. https://doi.org/10.14483/21450706.12359.
Kökkizil, M. 2021. Essays on Religiosity and Women’s Empowerment. Tesis doctoral. Milà: Università degli Studi di Milano-Biocca.
Lombardi Satriani, L.M. 1975. Antropología Cultural : análisis de la Cultura Subalterna,. Galerna. Buenos Aires.
Lombardi Satriani, L. M. 1978. Apropiación y destrucción de la cultura de las clases subalternas. Nueva Imagen. México.
Juliano, D. 1985. Cultura popular, Barcelona: Anthropos. Juliano, D. 1992. El juego de las astucias, Madrid: Horas y horas.
Modonesi, M. 2010. Subalternidad, antagonismo, autonomía: marxismos y subjetivación política. Buenos Aires: CLACSO : UBA Sociales Publicaciones : Prometeo Libros : UBA, Facultad de Filosofía y Letras.
Motterle, L. (2021) «Del estigma al empoderamiento. El caso de las trabajadoras sexuales de Barcelona». A Albertín Carbón, P. i Langarita Adiego, J. [Eds.] Prostitución, contextos fronterizos y corporalidad. Diálogos para el debate. Barcelona: Editorial Icària, pp. 327-348.
Onfray, S. (2016). Fotografía y religiosidad popular en el cotidiano femenino del siglo XIX madrileño. In Meditaciones en torno a la devoción popular (pp. 336-356). Asociación para la investigación de la Historia del Arte y el Patrimonio Cultural” Hurtado Izquierdo”.
Prat, J. 1983. “‘Religió popular’ o experiència religiosa ordinaria? Estat de la qüestió i hipòtesis de treball”, Arxiu d’etnografia de Catalunya, 2: 47-69.
Soothill, J. E. 2010. «The problem with ‘Women’s Empowerment’: Female Religiosity in Ghana’s Charismatic Churches». Studies in World Christianity, 16 (1): 82-99.
Traversa, R. 2012. «Religion made me free: Cultural construction of female religiosity».
Culture and Psychology, 18 (1): 34-59.