Resum
Malgrat diferents organitzacions internacionals han assenyalat que l’educació afectivosexual proporciona informació sobre sexualitat, facilita l’obtenció d’habilitats i promou actituds que fomenten la presa de decisions responsables sobre la sexualitat i una disminució dels riscos (UNESCO, 2009; WHO, 2010), la construcció social de la infància com asexual (Robinson, 2013) i innocent (Davies i Robinson, 2010), justifica la “protecció” de nens i nenes d’aquest coneixement. Les famílies i el professorat produeixen una “ocultació deliberada” (Simmel, 2010 [1908]: 40) d’informació a través de la “vigilància comunicativa” (Frekko, Leiaweaver i Marre, 2015) que opera com un dispositiu de govern de la sexualitat (Foucault, 2005 [1976]) basat, exclusivament, en les percepcions i experiències afectivosexuals i reproductives adultes (Egan i Hawkes, 2008). La idea d’innocència i asexualitat infantil genera una manca d’investigacions sobre com construeixen i entenen la sexualitat nens i nenes (Montgomery, 2009) i la seva vinculació amb la construcció del gènere (Enguix i Pareira, 2020). Aquest simposi convida a presentar investigacions sobre com els infants i adolescents construeixen el gènere i la sexualitat, tenint en compte els seus contextos familiars, socials i educatius. A través de posar en comú aquestes recerques, es pretén reflexionar sobre com els infants construeixen, signifiquen i viuen la sexualitat, com les persones adultes parlen (o no) de sexualitat amb els infants i com s’(auto)regulen els diàlegs i silencis, per tal (re)pensar una manera per acompanyar als infants a la sexualitat que promogui el benestar, contempli la diversitat sexual, l’equitat de gènere i el plaer.
Segons Michel Foucault la sexualitat constitueix una gran tecnologia a través de la qual es regula el bio-poder (2005 [1976]) –entès com el poder pel qual les persones es governen a si mateixes en la intimitat del seu cos (Morgan i Roberts, 2012)–. Sexualitat, cos i gènere funcionen com a categories ensamblades (Braddiotti, 2013) on es vinculen els mecanismes de governança amb els processos de convertir-se en subjecte a través de processos d’acceptació, resistència o negociació. La vigilància comunicativa (Frekko, Leiaweaver i Marre, 2015) és un tipus de governança a través de la qual les persones regulen el seu propi discurs i el dels altres. Les diverses pràctiques socials que generen la vigilància comunicativa, donen significat als actes corporals, creen les definicions i limiten i controlen el comportament humà. Els mecanismes de governança de la sexualitat, com la vigilància comunicativa, s’estructuren al voltant de l’edat, la classe, la raça i el gènere (Weeks, 1998). Per exemple, les persones adultes controlen i regulen les sexualitats i el coneixement sexual de la infància, fins i tot quan tracten de no fer-ho (Blasie, 2013). Però la vigilància comunicativa també s’exerceix des dels diferents mitjans en què nens i nenes accedeixen a la informació com els mitjans de comunicació, contes, llibres de text a les escoles, les sèries televisives o la pornografia (Alvarez, Malgosa i Marre, 2021) i, alhora, els nens i nenes exerceixen una vigilància comunicativa en compartir o no aquesta informació amb el grup de parells o amb grups de nens i nenes més petits, on es pot associar tenir coneixement sexual amb la dominància –i el poder– dins el grup (Davies i Robinson, 2010; Foucault, (2005[1976])).
Fa més d’un segle, Simmel (2010 [1908]: 446) va assenyalar que mentir o ocultar informació confereix superioritat intel·lectual al parlant, que es pot utilitzar per subjugar o controlar els altres. En el context de la sexualitat, els adults exerceixen control sobre els nens, basant-se en allò que els adults saben sobre la sexualitat que els nens desconeixen. Podem considerar secrets sobre la sexualitat com una forma de governabilitat lingüística, “tècniques i formes d’expertesa que busquen governar, orientar i configurar (en lloc de forçar) la conducta i la subjectivitat lingüístiques a nivell de la població o de l’individu” (Urla, 2019: 262). O utilitzant una nomenclatura diferent, els adults exerceixen una “vigilància comunicativa” (Frekko, Leiaweaver i Marre, 2015: 704) sobre l’accés dels nens al coneixement i la comunicació sobre la sexualitat. Aquesta vigilància comunicativa, aquest secret, és un “aparell” per a la “governabilitat” o el “govern dels homes” (Agamben, 2015 [2006]: 1). En aquest sentit, consumint pornografia, per exemple, els nens accedeixen als “secrets” dels adults i, al seu torn, poden presumir davant dels seus amics: “Sé alguna cosa que no sabeu” (Simmel, 2010 [1908]:464). En fer-ho, pensen que han vorejat la vigilància comunicativa dels seus pares i professors, sense adonar-se que es regeixen per la vigilància comunicativa que la pornografia dominant exerceix sobre el gènere i la sexualitat (Bucholtz i Hall, 2004).
Aquestes reflexions posen sobre la taula els drets dels estats sobre les famílies a prendre decisions sobre l’educació dels infants, als quals se’ls reconeix mereixedors de protecció, provisió i participació segons la Convenció sobre els Drets dels Infants (ONU, 1989). La idea que la infància es construeix com innocent (vegeu Blasie, 2009; Davies i Robinson, 2010; Egan i Hawkes, 2008; Frankham, 2006; Holford, Emma i Huuki, 2013; Moore i Reynolds, 2018; Renold, 2005) i asexual (Robinson, 2013), està alineada amb el principi de protecció, encara que no els de provisió (d’una educació) i participació (en aquesta educació). En aquest sentit, la suposada innocència dels nens es basa exclusivament en les percepcions i experiències sexuals dels adults (Davies i Robinson, 2010; Egan i Hawkes, 2008; Frankham, 2006; Renold, 2006). Els mecanismes de vigilància comunicativa es posen en funcionament quan els adults parlen als nens sobre sexualitat exclusivament en el context de la reproducció biològica, no obstant la definició de salut sexual i reproductiva de les Nacions Unides (ONU, 1989), va molt més enllà de les qüestions de reproducció, i que organitzacions internacionals com la UNESCO (2009) i la OMS (2010), han assenyalat que l’educació afectivosexual garanteix el dret a la informació, facilita l’obtenció d’habilitats i promou actituds que fomenten la presa de decisions responsables. Malgrat la vigilància comunicativa, l’ocultament, la consideració dels infants com innocents i la conseqüent vulneració del dret a la informació, els infants participen activament en l’aprenentatge a través de la significació (Egan i Hawkes, 2009) i interpretació seus mons socials i culturals (Marre, 2014), contribuint a la construcció de la sexualitat, el cos i el gènere a través de les seves pròpies interaccions, i del fet de convertir-se ells mateixos en subjectes sexuats (Braddiotti, 2013; Enguix i Pereira, 2020).
Partint d’aquest plantejament, podríem dir que els nens i les nenes construeixen la sexualitat –la reprodueixen, la contesten i la negocien– a través de les seves accions i interaccions (Blasie, 2013; Davies, 1989; Simmel, 2002 [1917]; Thorne, 1993) amb el grup de parells, la família, l’escola i els mitjans de comunicació (Faccioli i Riberiro, 2003). La profunda interrelació entre sexualitat i gènere (Blaise, 2010) fa que aquestes mateixes relacions i discursos socials que construeixen la sexualitat construeixin també el gènere (Wallis i Vanevery, 2000), tal i com afirmen Naomi Holford, Emma Renold i Tuija Huikki “research into young children’s peer cultures has shown them to be deeply engaged in constructing their own sexualities and/through regulating those of others, engaged in ‘doing’ sexuality as they are ‘doing’ gender” (2013:712).
Aquest simposi pretén reflexionar sobre com els infants i adolescents construeixen, signifiquen i viuen la sexualitat governada, com les persones adultes acompanyen (o no), parlen (o no) de sexualitat amb els infants i adolescents i com s’(auto)regulen els diàlegs i silencis a través de la vigilància comunicativa. Les contribucions i el diàleg que en sorgeixi permetran (re)pensar una manera per acompanyar als infants en l’ensamblatge entre la sexualitat i el gènere que contempli el seu dret a la informació, la diversitat sexual, l’equitat de gènere, l’educació en el plaer, el benestar i la prevenció.
Referències
Agamben, G. (2015 [2006]). ¿Qué es un dispositivo? seguido de El amigo y de La Iglesia y el Reino. Barcelona: Anagrama
Alvarez, B., Malgosa, E. i Marre, D. (2021, en premsa). Ethnography on sensitive topics: children’s sexuality education in Spain. En Pandeli, J., Gaggiotti, H. Y Sutherland, N. (Eds.). Organizational Ethnography: An Experiential and Practical Guide.
Blaise, M. (2009). “What a girl wants, what a girl needs”: Responding to sex, gender, and sexuality in the early childhood classroom. Journal of Research in Childhood Education, 23(4), 450-460.
Blaise, M. (2013). Charting new territories: re-assembling childhood sexuality in the early years classroom. Gender and Education, 25(7), 801-817.
Braidotti, R. (2013): The Posthuman. Cambridge: Polity Press.
Bucholtz, M. i Hall, K. (2004). Theorizing identity in language and sexuality research. Language in Society, 33(4), 469–515.
Davies, B. (1989). Frog and snails and feminist tales. Boston: Allen i Unwin.
Davies, C. i Robinson, K. (2010). Hatching babies and stork deliveries: Risk and regulation in the construction of children’s sexual knowledge. Contemporary Issues in Early Childhood, 11(3), 249–262.
Egan, D. i Hawkes, G. (2008). Imperiled and perilous: Exploring the history of childhood sexuality. Journal of Historical Sociology, 21(4), 355–367.
Egan, D. i Hawkes, G. (2009). The problem with protection: Or, why we need to move towards recognition and the sexual agency of children. Continuum, 20(3), 389-400.Enguix, B. i Pereira, C. (2020). Introducció. A Sexualities, Gender and Violence. A view from the Iberian Peninsula (pp. vii-
xxii). New York: Nova Science Publishers.
Faccioli, M.A. i Ribeiro, C. (2003). La educación sexual en lo cotidiano de la escuela. Educar, 31, 67-85.
Frekko, S., Leinaweaver, J. i Marre, D. (2015). How (not) to talk about adoption: On communicative vigilance in Spain. American Ethnologist, 42(4), 703–719.
Foucault, M. (2005[1976]). La historia de la sexualidad. La voluntad de saber. Madrid: Siglo XXI.
Frankham, J. (2006). Sexual antimonies and parent/child sex education: Learning from foreclosure. Sexualities, 9(2): 236–254.
Holford, N., Renold, E. i Huuki, T. (2013). What (else) can a kiss do? Theorizing the power plays in sexual cultures. Sexualities, 16(5-6): 710-729.
Marre, D. (2014). De infancias, niños y niñas. A Llobet, V. (Ed.), Pensar en la infancia desde América Latina, Un estado de la cuestión. Buenos Aires: CLACSO, pp. 9–25.
Moore, A. i Reynolds, P. (2018). Childhood and Sexuality. Contemporary Issues and Debates. London: Palgrave Macmillan.
Morgan, L. M. i Roberts, E. F. S. (2012). Reproductive governance in Latin America. Anthropology i Medicine, 19(2), 241–254.
ONU (1989). Convención de los derechos de la Niñez de 20 de noviembre 1989.
Renold, E. (2005). Girls, boys and junior sexualities. Exploring children’s gender and sexual relations in the primary school. New York: Routledge Falmer.
Renold, E. (2006). ‘They won’t let us play… unless you’re going out with one of them’: Girls, boys and Butler’s ‘heterosexual matrix’ in the primary years. British Journal of Sociology of Education, 27(4), 489-509.
Simmel, G. (2002 [1917]). La sociabilidad. Barcelona: Gedisa.
Simmel, G. (2010 [1908]). El secreto y las sociedades secretas. Madrid: Ediciones Sequitur.
Thorne, B. (1993). Gender Play. Girls and boys in school. Buckingham: Rutgers University Press.
Urla, J. (2019). Governmentality and Language. Annual Review of Anthropology, 48(1), 261–278.
Wallis, A. i Vanevery, J. (2000). Sexuality in the primary school. Sexualities, 3(4), 409-423.
Weeks, J. (1998). Sexualidad. México, D.F.: Paidós.